divendres, 29 de desembre del 2017

La llengua dels menorquins


  El nou relat sobre l’origen de la llengua dels menorquins, difosa per algunes entitats i persones poc avesades a l’estudi lingüístic i històric de la nostra illa -o bé del conjunt de les Illes Balears- té molt d’intuïció gratuïta i molt més d’animadversió cap a la regió o zona geogràfica de procedència. La llengua dels menorquins és la catalana, encara que el nom no agradi als que mostren fòbies reiterades cap a tot allò que deriva de Catalunya i del terme català. Tampoc és qüestió, ara i aquí, de debatre el nom de la nostra llengua, el que sí cal deixar clar que és el mateix idioma, s’anomeni com s’anomeni, i va ser introduït pels conqueridors i posteriors pobladors, vinguts majoritàriament de l’Empordà i el Rosselló.

  He llegit (i no poques vegades) textos com aquest:

“es menorquí és una llengua que té es seus orígens en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven es mossàrabs menorquins amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts cristians des diferents territoris de sa Corona d'Aragó. (...) A Menorca, sa llengua autòctona no va desaparèixer sinó que es va fusionar amb sa des nouvinguts, que no eren d'un únic territori sinó de diversos (Mallorca, comtats catalans, comtats occitans, Aragó, Itàlia, etc)”.




 Aquests arguments per voler confondre la gent sobre qüestions històriques i lingüístiques són de poca consistència i prioritzen la intenció política per sobre del rigor acadèmic. Qualsevol, amb un mínim d’interès per saber sobre aquests temes, pot descobrir que la manipulació es fa evident en aquest tipus de relat, si bé s’ha d’entendre que alguns passatges de la història poden tenir lleugeres interpretacions que, tanmateix, no afecten al nucli de la qüestió, prou consensuada per la comunitat acadèmica nacional i internacional.

  La llengua mossàrab de les Illes Balears va ser una realitat, però no és l’origen -ni part- de la llengua actual dels menorquins. Aquest invent no funciona. El mossàrab, esdevingut per l’evolució de la caiguda del llatí vulgar en el marc dels territoris romanitzats i ocupats després per l’expansió àrab o islàmica, és un fet que es donà a gairebé tota la Península Ibèrica (exceptuant les contrades del nord) i, tanmateix, no va ser mai una llengua escrita, era llengua col·loquial, popular. Els parlars romànics o romanços dels mossàrabs eren ben diferents arreu del domini islàmic d’al-Àndalus; pel simple fet d’evolucionar discrecionalment; per ser els seus parlants d’ètnies político-culturals diverses i per no tenir un model unitari de llengua.

  El que sí s’intueixen són característiques similars del mossàrab dels balears amb els romanços mossàrabs orientals de la Península, que corrien des de Catalunya al País Valencià, Múrcia i Granada. Formes fonètiques que diferien de les emprades pel mossàrab central de l’al-Àndalus.

 De fet, durant el domini musulmà de les Illes, aquestes no van tenir una vida encalmada. Segons el cronista Sebastián de Salamanca, al segle IX van ser atacades reiteradament pels normands, que les van deixar despoblades i en ruïnes l’any 859. La destrucció de les basíliques paleocristianes de les Balears i la despoblació soferta a les illes va fer que a finals del mateix segle (898, 40 anys després) el Papa adjudicàs la jurisdicció de les basíliques de les Illes al Bisbat de Girona. Per tant, aquell segle, es perdia bona part del llenguatge dels seus habitants.

  Amb tot, a les Balears, aquesta llengua mossàrab va començar a desaparèixer just iniciar-se el segle X (903), quan les Illes s’incorporen a l’Emirat de Còrdova (Qúrtuba). A partir d’aquí (i amb més força encara quan l’Emirat esdevé en Califat l’any 929) les Illes Balears pateixen una clara substitució lingüística amb la qual s’imposa l’àrab com a llengua de relació i d’administració. Per tant, l’any 1229, quan Jaume I conquereix Mallorca (300 anys després de la incorporació de Balears a l’Emirat de Còrdova), i segons explica el lingüista valencià Sanchis Guarner, el mossàrab ja no existia a les Illes, on ja es parlava l’àrab. El mateix diu amb la conquesta de València i Múrcia (1229-1245 -per part del mateix rei-), en què la llengua mossàrab al regne valencià ja havia desaparegut. A les Illes, per exemple, tan sols va deixar poc més d’un centenar de topònims, que és d’on els lingüistes en treuen les poques conclusions d’aquell antic mestissatge idiomàtic col·loquial i familiar.

 Tanmateix, a Menorca, els musulmans van seguir dominant l’illa fins l’arribada d’Alfons III l’any 1287, considerada fins llavors una Taifa islàmica independent. Si bé és cert que des l’any 1231 la Manurka musulmana va ser tributària de Mallorca (56 anys) a través del Tractat de Pau de Capdepera, la llengua dels manurkins ja era l’àrab i no el mossàrab menorquí (!?) que havia desaparegut gairebé per complet.




 Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí va ser destinat a l’administració islàmica de Mallorca l’any 1227, on va ser designat almoixerif (controlador administratiu) de Manurka. L’any 1231, quan Mallorca ja era domini de Jaume I, Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí va ser intermediari del Tractat de Capdepera, i els historiadors àrabs afirmen que ell és l’autor intel·lectual del Tractat, escrit en àrab i català. L’any 1234 va ocupar el càrrec d’arrais o rais (cap militar) de Manurka, la qual restaria tributària fins l’any 1282, i on va fer complir escrupolosament el Tractat.

  És sabut que Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí era una home il·lustrat i format en la llei de l’Islam, a més de poeta, gramàtic i filòleg i amb prou coneixements de medicina. La seva llengua era l’àrab i així hi va escriure a Menorca la seva producció literària. Va ser un home ferm, acurat amb la burocràcia, de moral islàmica severa i home lliurat al conreu literari en el seu l’idioma, ja que va convidar a Manurka molts intel·lectuals àrabs. Tot açò quan el mossàrab-romanç feia molt de temps que havia desaparegut en el parlar dels seus habitants, i que, se suposa, si més no, que un cabdill tan literat i recte en l’ordre no fes de l’àrab la llengua de la 'seua' taifa.

  És més, dels pobladors de l’època islàmica a Menorca, en quedaren ben pocs després de la conquesta de 1287, a tenor del que explica l’historiador Cosme Parpal (La conquesta de Menorca.-Ed.R. Dalmau). “... la venda de sarraïns fou gran, la qual cosa féu que s’obtingués un guany copiós de la conquesta... La relació que es podria fer dels moros redimits o venuts seria inacabable...” explica. A modus d’exemple, i per simplificar, Parpal cita algunes empreses on s’expliquen unes poques operacions que comporten la sortida de Menorca d’entre 1.600 i 2.000 sarraïns, redimits o venuts a Mallorca, València i Barcelona. Però els esclaus venuts van ser molts més. “A més d’altres redempcions que es troben a la Cancelleria (...) D’aquesta manera fou despoblada Menorca dels seus antics habitants” remata Cosme Parpal quant als vençuts.

 A què venen aquestes dades? Doncs arran de la procedència dels nouvinguts i de llur llengua. Menorca fou repoblada “de bona gent cathalana” segons la crònica de Ramon Muntaner, encara que els adjectius de la cita no agradin a alguns. Així, els nous pobladors de Menorca tenien com a llengua el català, el catalanesc, el llemosí o el parlar en pla... com li vulguin dir, però la mateixa llengua comuna dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, la llengua que els menorquins hem conservat fins a dia d’avui, amb la seva natural evolució des de 1287; la llengua imposada per la nova autoritat reial i cristiana; la llengua que ja parlaven els pobles de Catalunya, del Regne de València, del Rosselló, de Mallorca i d’Eivissa.

 Per tant, queda fefaentment desmuntat que “es menorquí és una llengua que té es seus orígens en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven es mossàrabs menorquins amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts cristians...”

 A més, cal considerar les posteriors repoblacions existents a Menorca després de les moltes baixes per mortalitat causada per atacs pirates, per fam i epidèmies, entre d’altres, que també són prou conegudes, (1427, 1535, 1558-1600, etc.). Potser caldria fer esment especial en el despoblament que suposà el saqueig turc de 1558. Segons l’historiador M.A. Casasnovas Menorca tenia uns 10.000 habitants i Ciutadella, llavors capital, uns 4.000. Els historiadors calculen que l’illa va perdre la meitat de la població després de l’atac otomà. Ciutadella va ser la que més va acusar les baixes entre morts i deportats, unes 3.000 persones. 

  La repoblació duita a terme posteriorment durà uns 40 anys i al llindar del segle XVII Menorca ja havia recuperat la població que tenia abans del saqueig (el meu primer llinatge apareix a Menorca dins aquesta repoblació. Mira per on!). L’increment demogràfic, instat amb mesures concretes (concessió de franqueses i guiatges) des de la Universitat General, segons explica Miquel À. Casasnovas, fou en la seua immensa majoria duita a terme amb mallorquins, però també amb catalans, valencians, eivissencs i menorquins de fora que tornaven. Òbviament, ningú es creurà que la llengua d’aquesta nova gent era un llatí vulgar fusionat no se sap ben bé amb què.

  Llegir les aportacions expertes d’historiadors i lingüistes; llegir la història nostrada des de diferents perspectives i dels seus autors ens enriqueix i ens instrueix. I açò és tot un plaer. A més serveix per a no ser víctimes de manipulacions o d’inventives maniquees que palesen la catalanofòbia, en aquest cas per la via lingüística.

Que tingueu molt bon any!





dijous, 7 de desembre del 2017

Quienes emponzoñan


Será que sigo sin entender muy bien el entorno, a pesar de los años intentándolo. Quizás no sepa aprender lo que se debe, o puede que lleve conmigo, en mi interior, un ser rebelde, diabólico, que no comulga con este mundo encorsetado, soslayado para ajenos y particulares intereses. Pero sigo viendo miseria y no quiero sucumbir.

El fresco nocturno que advierte la llegada navideña te murmura la decadencia en que viven las calles huérfanas, tras los gélidos pasos de transeúntes, cuando la noche escupe la insolidaridad, esa prima-hermana de la ignorancia supina que vaguea por este estulto siglo XXI, de versión medieval. O al menos, en blanco y negro, como aquellos domingos fríos de cine adoctrinador cuando el preludio de una sesión ‘western’ nos acogía en aquella avenida lúgubre de la infancia. Pan y circo. ¡Esto es lo que hay!




Es lo que tiene el oraje escalofriante de las penumbras. Es el percatarse que unos elegidos para el bien de la res pública vayan emponzoñando las semanas de miserables discursos contra la dignidad humana, relatando el bien y el mal, poseídos por una creencia que contradicen sistemáticamente, capitostes de la injuria "hechos de los retales de Judas", como decía mi madre. Esos mequetrefes pánfilos que auguran el bien a un jilguero enjaulado porque dicen, los muy cínicos, que sigue vivo y puede comer, o porqué acata, sin chistar, que le recorten las plumas porque su vuelo es injusto para quienes nunca miran al cielo. ¡Vaya gremio de cretinos vacilantes entre damascos!

Pues eso, la rasca de la noche, que te rae el rostro y te borra la cara, te susurra que existen otros variopintos personajillos que siguen con su proselitismo medieval, predican desde el púlpito la caridad y la bonanza, pero no dudan para enfundarse en prolongadas capas coloradas y exhibirse con las ínfulas del poder divino. Son los que aleccionan en su tiempo libre sobre desviaciones políticas y reparten títulos de católicos cuerdos. Mas, son los herejes indomables y apátridas quienes merecen una sesión dura de exorcismo, perqué quebrantan los fundamentos de la Gran Nación. Son los mismos que en el presbiterio manipulan -o callan- el por qué Jesucristo removió los cimientos de Roma y se rebeló contra el despotismo del Imperio. ¿Por qué? Sí, ellos, los del voto de pobreza y humildad que jamás dudan en asentir para las citas y fastos, entre manteles y cuberterías de plata. Como el monseñor ahíto y risueño que le recuerda a la monja los años que llevaban dedicando su vida y vocación al servicio del Padre Señor Nuestro. Respuesta de la hermana religiosa que no se hizo esperar: “Así es, pero usted ha llegado lejos y su carrera eclesial le ha puesto otro color en las mejillas; mientras, yo sigo pálida pelando patatas en esa lóbrega cocina del convento”. ¡Bienaventurados los que abogaron por servir lo inhumano, porqué serán viles humanos en el Averno de Lucifer!

Y esa humedad que se cuela entre las mangas y el cuello para helarte la compresión. Y a saber, justo al voltear una esquina acanalada, de esa pléyade de lacayos secuaces metidos a ‘opinadores’ cibernéticos de la verdad ‘verdadera’, la única, la grande, la que es libre. Porqué sí, sin enmienda, sin réplica ni argumento. Esos que quieren la calidad del galeno en la consulta y jamás gozan a interrumpir su disertación sobre un proceso renal a tocar de cólico nefrítico. ¡Lo que usted diga señor doctor! Como debe ser, por ser un hombre de ciencia. Pero esos mismos pusilánimes petulantes, sin embargo, emponzoñan la cultura para luego maldecir a lingüistas, filólogos e historiadores y oponerse a su ciencia y conocimiento. Porqué sí, sin más. Son aquellos que diagnostican una lengua o un dialecto con precisión suiza, pero de libre albedrío, y confunden el mozárabe con un alcuzcuz, o cualquier otro pastelito del arcaico recetario sarraceno; los que ponen banderas en vez de acentos; los que encorajinan con una lengua que no saben escribir. Todo ello en pleno y mísero siglo XXI. Esos que, incluso en su habla materna, confunden el adjetivo posesivo con el artículo idiosincrático; los que creen que un diacrítico es un enfermo crónico… !Y piden que les curen con la lengua que sea! ¡Cuánta razón les asiste con lo de curarse! El único requisito que aciertan y el único mérito que poseen.

Pululan, pues, legionarios de la causa, comisarios callejeros, troles para la rectitud y el orden. Son los mismos que al girar la esquina fría de la noche te disparan con la mirada envenenada de odio y exhalan esa fétida y soez intolerancia. Porqué sí, coño!

“Cada uno es como Dios le hizo, y aún peor muchas veces”, dijo Don Quijote de la Mancha. ¡Y le llamaban afecto de locura a ese caballero sabio y andante!

Puede que un servidor no sepa aprender lo que se debe. Y me rebelo. Con todo, ansío ya el alba para alzar la frente y descubrir el plácido vuelo de ese gorrión urbano. Pero no me rebelo con lo que no se puede, porqué complace contemplar ese precioso y rico caballo ejercitarse libre y al galope y que llaman idioma castellano. Ese excelso idioma, cual equino que ha caído, por desgracia, en manos de muchos almogávares de mente obtusa que descomponen su hermosura y su cabalgadura; una lengua preciosa, como un digno corcel, el mismo que no merece, jamás, que lo monte ningún jinete del apocalipsis. Y los que carecen de humanidad deberían rechazarlo para su contienda, por filibusteros de la convivencia.

Santígüense, gente de bien, que llega el frío polar que envalentona cruzadas de descrédito y vilipendio, escuadrones que vejan la libertad.