diumenge, 27 de maig de 2018

Natalie Portman volia avellanes


  A la segona fila de la sala de la Facultat de Psicologia s’hi asseia una jove estudiant menorquina, Caterina Marquès, ciutadellenca i neta de l’amo en Toni de Son Roca. Hi donava una conferència la famosa nord-americana, d’origen israelià, Natalie Portman, una de les actrius més premiades en el món del cinema, una estrella de Hollywood que despertà l’interès de tots els estudiants de la facultat i, fins i tot, dels no estudiants. Però molts es demanaven què hi pintava una estrella de la pantalla donant una conferència sobre la intel·ligència emocional i la intel·ligència racional i sobre la superació i el coratge. Pocs sabien que Portman és llicenciada en Psicologia.

  Na Caterina havia consultat la biografia de l’artista americana, que a més de la trajectòria cinematogràfica de l’actriu s’interessà per la seua formació i estudis. I quedà sorpresa per les conviccions de Portman quan escoltà un discurs amb una frase que l’ha feta famosa i que va pronunciar l’artista davant milers d’estudiants a Harvard: I do not care if college ruins my career, I'd rather be smart than a movie star” (No m’importa si la Universitat m’arruïna la meua carrera, m’estim més ser intel·ligent que una estrella de cinema). La frase havia impactat na Caterina que, bocabadada, uns dies després, va seguir amb notori interès la conferència de Portman a la facultat.

  Després de la xerrada, na Caterina va aprofitar, juntament amb una amiga de Girona, per apropar-se a una sala on conversava l’actriu. La volia saludar i felicitar. S’hi van fer una selfie i la menorquina li va dir:
- Enhorabona per la seua conferència. Em satisfà moltíssim saber que una artista com vostè difon un missatge amb tanta fermesa i amb tanta convicció pels valors. M’ha sorprès molt gratament. És vostè un exemple per a mi i crec que per a molts altres joves- mentre s’emocionava entre un lleuger petarrell i un discret somriure.
-Moltes gràcies jove- respongué Natalie Portman, mentre li donava dues besades amb una mirada empàtica. L’actriu les va convidar l’endemà a un passeig per la ciutat amb uns pocs alumnes i professors:
- Si voleu, podeu venir- va comentar Portman a les dues joves.
- Oh, quina llàstima! No podem. Partim cap a Menorca, a Ciutadella. D’aquí dos dies és la festa gran que no em puc perdre. A més és la tornada a casa després d’un curs feixuc, la retrobada amb la família i alguns dels meus cosins i l’avi, que són protagonistes de la festa.- va respondre na Caterina.
- I que s’hi fa en aquesta festa? – Va pregunta l’actriu.
- És una festa antiquíssima, de rituals i actes amb cavalls que dura dos dies seguits... Na Caterina li va resumir en què consistia la festa i li va mostrar fotos que duia al mòbil. Portman es va sentir molt encuriosida.
- M’agradaria molt veure-la. És enfora Menorca?- demanà l’actriu.
- No, és una illa, a mitja hora en avió.- respongué na Caterina.
- Oh! No podrà ser. Jo també he de marxar a Nova York.

***

  Tot era a punt. A sol post i sobre les campanades de les 9 del vespre Ciutadella encendria els focs dels solstici, els festers que enceten la festa. Sant Joan era a tocar d’hores. Tornaria la màgia, sempre volguda, puntual, immortal... Na Gisela, l’amiga de Girona, era també a Ciutadella, convidada a casa de na Caterina a passar les festes. Van sortir per copsar l’ambient i l’alegria que ja escampava la gent, ansiosa de bulla i caragols. Entre sons de guitarres dels Fru-Fru, d’anar i venir pel nucli antic amb carrers plens de gent i el murmuri festiu, es van aturar a una antiga gelateria.
-Gisela, fes una orxata. És la millor del món.- Va expressar na Caterina. Ella va preferir una aluda de vainilla, -què també és la millor del món- va rematar la ciutadellenca amb una rialla.

  De cop, li sonà el mòbil. Número que no coneixia.
- Digui?-
-Hola Caterina, som na Natalie-
-Quina Natalie? va respondre astorada na Caterina.
- Natalie Portman, la de la conferència de la Facultat de Barcelona!-
Na Caterina va començar a tremolar, sorpresa per la telefonada.
- Hola Natalie... Com has sabut el número?-
- Un professor teu me l’ha facilitat. Esper que no t’importi-.
- No, no, gens...- va exclamar la menorquina contentíssima.
-Mira, que farem uns dies més abans de tornar a Nova York, i amb els meus acompanyants vindrem a Menorca. M’he informat un poc de l’illa i de la vostra festa a Ciutadella. I com et vaig dir, em feia ganes viure-la... Si no és molta molèstia ens podríem trobar i m’expliques quatre coses més. Els meus mànagers no volen anar de festa i ells llogaran un cotxe i recorreran l’illa i les platges - va comentar-li l’actriu.
- Sí, sí... cap problema. Encantada...-

  Na Caterina eufòrica: -Gisela, ve na Natalie Portman aquí!-
-No m’ho diguis!- va exclamar la catalana.
Les dues amb una satisfacció enorme van esperar, l’endemà, l’arribada d’aquella famosa actriu de cinema, i alhora psicòloga, que les havia impactat en una conferència.



  Ja a Ciutadella, Natalie Portman havia convidat les alumnes de la Facultat de Psicologia a dinar a un restaurant dels afores del poble, per recomanació de na Caterina, perquè el bullici que vivia el centre històric no era recomanable per a una artista de Hollywood prou reconeguda. Van parlar de la Universitat, de Menorca, de la carrera i els projectes de la nord-americana... Ella les va encoratjar a seguir fermes amb els estudis: -Prioritzau la vostra formació com a persones. Apostau pel coneixement i que la fama ni res no vos faci desviar la vostra rectitud.

  Portman estava encantada amb les estudiants. Van riure, es van animar, es van agafar confiança i l’actriu, amb més vitalitat que una teenager, es deixà recomanar per na Caterina mentre prenien les postres:
-Ets prou famosa i tenc por que la gent no t’agomboli si et reconeix, certament t’acubaries molt i hauries de partir cap a l’apartament!- li va dir.
- Tu diràs, indicà sol·lícita Natalie.
- Porta un tipus de brusa còmoda, però no de platja; texans i calçat, també còmode i tancat. Posa’t ulleres de sol i et comparem un mocador i un capellet per passar més desapercebuda. I tu també Gisela-, perquè la gironina tampoc havia viscut mai Sant Joan a Ciutadella.

  Al Born havien vist el caragol amb totes les atencions possibles. Rajaven el goig viscut en gotes de suor, després de quasi una hora de caragol. Natalie Portman es mostrava fascinada amb els cavalls i cavallers, els contemplava, els admirava...
-Què, com ho heu vist?- preguntà na Caterina.
-Quin esclat de vida i d’alegria. Quanta felicitat- expressà l’actriu.
-Que maco tot plegat. Els cavalls embogits entre la gent... Quina meravella! comentà na Gisela.
-I esperau, que açò no acaba fins les 4 o les 5 de la matinada!-, hi afegí l’amfitriona orgullosa.

  Natalie i Gisela notaven trobar-se en un estat d’ànim abstret, delirant, especial i ignot per a elles. L’actriu, tanmateix, molta atenta a tots els detalls, i empàtica alhora, veia com na Caterina interioritzava el sentiment d’una festa arrelada, que ha viscut sempre a casa, amb els avis, pares i familiars; nissaga de pagesos, herència d’avantpassats. Natalie Portman va entendre per què na Caterina no va poder acompanya-la a la passejada per Barcelona l’endemà de la conferència, perquè tenia un deure amb la pertinença, amb els seus, una emoció que havia de reviure.




  Van anar a casa dels avis de na Caterina a fer la bereneta, després del caragol. Na Natalie es regirà i posà cara d’esglaiada. Una gran taula parada amb cuixot, sobrassada, formatge, carn i xulla; un tià de pilotes amb tomatigat, carn amb fesols, sípia en ceba... una menjua que feia aigua a la boca.
- Menja el que vulguis...- li deien després de ser presentada als familiars. Natalie Portman es va dirigir discretament a na Caterina:
- No t’ho prenguis malament, però som vegana i no puc menjar res de tot açò.
- Ui!, em sap greu però aquí aquests productes són aliments inqüestionables. Bé, no et preocupis-  va argumentar na Caterina. Tenien estojades albergínies plenes, figat, rem i un bol de fruita trossejada amb almívar, que va tastar de bon gust. L’artista va veure un plat d’avellanes sense pelar i va sentir curiositat.
-I com les obriu?- va demanar.
-Amb les dents-,  va respondre na Caterina, mentre n’aixafava una amb els queixals.
- Quina gràcia, com a micos!- va exclamar l’actriu, que alhora va explicar a na Caterina i na Gisela que les revistes del cor dels Estats Units sempre li retreuen que ella té els ulls de color d’avellana. - I és ben cert, ara que ho dius-, va comentar somrient na Gisela. Na Natalie també se’n va anar ben rodona d’avellanes.

  Van ser partides les tres a veure tirar les avellanes per la Contramurada. I a l’actriu li xocà moltíssim aquella escenificació de gent amb senalles d’avellanes que se les tiraven amb alegria.
Però Portman es va estranyar moltíssim: -I les tiren? I per què les tiren i no se les mengen?
-Són buides aquestes- replicà na Caterina.
-Buides?
-Són avellanes buides i aquesta diversió és un costum mentre la gent espera els cavalls que tornin al poble. La gent se les llança amb amorosia, per amistat, per estimació, per simpatia i també, com era antigament, entre la joventut, és un gest d’amor, com un envit a una persona que t’agrada-,  exposà la ciutadellenca.
L’actriu va reflexionar uns segons i va dir en veu alta i per ella mateix: -La buidor i la plenitud. Quanta simbologia!-
-Què? exclamà na Caterina.
-A l’avellana la simbolitzau. Un fruit sec exquisit, típic de la vostra festa i que a mi m’encanta, però aquelles que són buides les ompliu de contingut, de simbologia per a la vida, per a l’alegria, per a la transmissió empàtica de les emocions. Un bon tema per fer-ne un treball de psicologia. Ja saps que la “buidor”, personal o moral, és un tema de la psicologia! Va exposar seriosament la nord-americana.
Na Caterina es va quedar perplexa, però alhora pensativa sobre el comentari de Portman.

  S’havien col·locat sota les arcades de ses Voltes per veure entrar els cavalls fins a la plaça de la Catedral. Na Caterina els ho explicava tot d’aquells moments entre la pols i la gernació. Mentre, l’actriu va dir que volia avellanes per menjar, davant l’esglai de les dues estudiants.




  Acabades les Corregudes a sa Plaça, Santa Clara havia de ser la pròxima vivència, però Natalie Portman es mostrava cansada i amb ganes de retirar-se. La van convèncer perquè veiés un moment encalmat de la festa dels cavalls dins les cases, que seria el darrer de la jornada.
-D’acord- va dir Portman -...però vull avellanes!-
Rialles de na Caterina i na Gisela. –No és estrany que tenguis aquests preciosos ulls de color d’avellana- va dir l’amfitriona. I més rialles. Les van comprar i l’actriu se les va menjar totes.

  Amb les capadetes als portals de les cases de Santa Clara, dels cavalls amb els fillets i els avis, na Natalie va tornar comprovar la força emotiva de la festa. La simbologia dels actes, l’estima, la passió... i notava l’alegria resplendent del gaudi als ulls dels menuts sobre l’ampit de les finestres i el somriure i la paciència transmissora dels seus majors. A ella també se li van enlluernar els ulls. Li brillaven com a dues avellanes envernissades.

***

  Al matí a l’apartament, l’actriu es va retrobar amb els seus companys de viatge, malhumorats. Estaven com a dues ‘gambes’. S’havien adormit a l’arena de Cala en Turqueta i es van despertar amb tot el cos cremat. No van poder dormir en tota la nit. Les cremades, segons la metgessa d’urgències, eren considerables i van demanar a na Natalie de marxar, pel dolor a la pell que patien. L’actriu hi va accedir. Van fer les maletes i es van dirigir directament a l’aeroport sense dilacions.

  Na Caterina s’estranyava que na Portman no li contestàs al telèfon, però després va rebre un missatge al whatsapp: -“Hem hagut de marxar amb certa urgència. Em sap molt de greu, ja t’escriuré”.-
Na Caterina, estranyada, no entenia la reacció de Natalie Portman sense cap més explicació i, en certa manera, es disgustà una mica. Però la festa s’obria al sol radiant del matí i després de baixar a veure les proves des Pla, van pujar fins a l’antiga gelateria de ses Voltes a degustar un altre bon gelat. Mentre na Gisela comprava dues aludes, na Caterina, que esperava defora, va rebre un missatge:

  “Estimada Caterina, un imprevist ens ha duit a deixar l’illa. Els companys mànagers han tingut un contratemps i tenen tota la pell cremada pel sol i pateixen dolor, molt de dolor. I hem hagut de marxar. Et voldria demanar un favor. Amb les presses, m’he deixat a l’apartament una carpeta amb un dossier de feina i alguns projectes que m’havia de repassar. Et pregaria, si no és massa molèstia, m’ho enviassis a la direcció que tens al final. Els propietaris ja ho saben.
Vull agrair-te la teua amabilitat, tracte i generositat durant tot el dia d’ahir; per divertir-me tant i per explicar-me la vostra festa plena de sentit i simbologia, i que jo he concretat en les avellanes: la buidor i la plenitud, recordes? Treballa en els estudis, esforça’t per allò que vulguis ser i allò que puguis ser. La teua formació t’ajudarà a ser millor persona i a trobar la manera d’omplir les buidors de continguts. Camina cap a la bona direcció i deixa la fama per les que ja no la podem evitar. Més que la popularitat, cerca la intel·ligència i el coneixement i ben segur que a través de les emocions, l’equilibri i l’empatia, trobaràs la felicitat. Ah, i manteniu aquesta festa única ben viva!
Una darrera cosa: quan m’enviïs la carpeta afegeix-hi una bosseta d’avellanes plenes. M’encanten, ja ho saps. Les buides ompliu-les de solidaritat i seny per la Contramurada.
Una besada a tu i a na Gisela.”

  Na Caterina es va quedar callada defora de la gelateria de ses Voltes, emocionada i agraïda alhora.
-Aquí tens el gelat, Catarina-, va dir la gironina, mentre veia la tristor de l’amiga. -Què tens?- li preguntà.
- Res, que ara m’ha escrit na Natalie Portman-  respongué la ciutadellenca.
- I què volia- replicà l’amiga.
La menorquina va deixar fugir la tristor i amb un somriure eixamplat va respondre a na Gisela: -Res, Gisela, res. Només volia avellanes-.

......

Narració publicada a la Revista de Sant Joan 2018 del Setmanari EL IRIS


dijous, 15 de març de 2018

Pot una tradició conculcar un dret?


 A cavall entre la legislació i el sentit comú


 No. Una tradició no pot conculcar un dret, més si es tracta d’un dret fonamental, un dret universal de l’ésser humà. O sigui, una tradició, en aquest cas una festa, no pot discriminar una persona per la seua condició femenina (o per raons de sexe, de raça, de creença, etc.). El dret a un espai públic festiu és obert a qualsevol persona talment ésser humà, d’individu social i membre de la comunitat. La jurisprudència és plena ja de casos resolts contra la discriminació sexista a les festes. Exemples, des de les festes de moros i cristians, fins a les confraries de Setmana Santa de Sevilla, León i altres celebracions populars històriques. Els estatuts d’autonomia, la Constitució, la Declaració dels Drets Humans, i les Cartes i Tractats internacionals dels Drets Universals deixen ben clar amb què no pot ser discriminada una persona.

  La participació de les dones a una celebració tradicional comunitària no pot ser vetada. No pot ser vetat l’accés de l’individu per una condició que emparen els drets fonamentals. No se li pot prohibir el dret a la participació festiva quan aquesta sigui en el marc de la sociabilitat neutre indefinida d'una expressió tradicional basada en una rememoració històrica. M’explic. El Dret democràtic empara la igualtat de gènere en la participació pública. La tradició, en si mateixa, no és cap dret que pugui excloure altres membres de la comunitat. La tradició tampoc vol dir immobilisme ni misoneisme implícitament (altra cosa ben diferent és el que apliquin els gestors de la festa). Tradició vol dir transmissió. Per ser més precisos, i en al·lusió al diccionari, tradició significa: "Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques, de costums, etc..."




 Així, una tradició no exclou per mor de la condició dels participants (no confonguem amb un requisit que estipula la festa o celebració per complir amb la tradició). La tradició només transmet. Per tant acollir-nos a una tradició significa concebre-la, primer, i reproduir-la de nou després; tornar-la a manifestar, a explicar-la; a transmetre uns fets, uns costums, uns coneixements... en el nostre cas, repetir un ritual que representa una celebració històrica.

 En moltes ocasions s’associa tradició a història. I quelcom hi va lligat. Tanmateix, un factor que determina la desigualtat de les dones el trobam, en molts casos festius, en la funció social històrica masculina. Qui, en aquest sentit, apel·la a la funció de la història, pretén mantenir la desigualtat de la dona i, per tant, és qui nega la participació de la dona a l’espai públic festiu. De fet, són els poders públics i les societats democràtiques els que han hagut d’actuar per corregir les desigualtats històriques. I qui es remet a la història per justificar una discriminació de gènere se li desmunta l’argumentació dels drets, però també se li desfan els argumenten de la tradició que diu defensar.

  L’article 6.2 de la Llei d'Igualtat diu textualment:

 “Es considera discriminació indirecta per raó de sexe la situació en què una disposició, criteri o pràctica aparentment neutres posa a persones d'un sexe en desavantatge particular respecte a persones de l'altre, llevat que aquesta disposició, criteri o pràctica puguin justificar-se objectivament en atenció a una finalitat legítima i que els mitjans per assolir aquesta finalitat siguin necessaris i adequats”.

 Una dona fabiolera executarà, per tant, “una pràctica aparentment neutre”. O sigui, la funció de la dona com a pregonera de les festes no alterarà cap element, acte o ritual commemoratiu de la tradició per ser dona. La condició femenina no trastoca la consubstancialitat festiva, per tant no subverteix la tradició. Pot provocar canvis en la història de la festa, açò sí; però no canvia la festa.

  Tanmateix, certa jurisprudència obre la porta a limitar la participació d’un sexe si, per la seua condició, no pot assolir la finalitat d’acomplir amb els actes o funcions representatives que siguin necessaris per a la celebració establerta per tradició. I no és el cas. Ni en el de fabiolera, ni en cap altre càrrec de representació estamental que conformen la base de la qualcada i de la Junta de Caixers (potser només ho seria en el cas de sa capellana, per qüestions de dret canònic i molt més complex).

 Arran de la igualtat de la dona, la professora de la Universidad Pablo Olavide de Sevilla, Silvia María Pérez González ha treballat molt sobre el conflicte de gènere en les confraries andaluses. I diu:

 “Por eso resulta sorprendente que en pleno siglo XXI algunas cofradías se cuestionen los derechos de sus hermanas a ejercer determinadas funciones o a participar en determinados cultos. Incluso en la actualidad (…) sin embargo están sometidas a una legislación eclesiástica de carácter claramente androcéntrico y excluyente en muchos aspectos, como las funciones directivas. Aún es largo el camino que queda por recorrer en aras de la consecución de la igualdad en una Iglesia, la católica, que, ignorando el trato de igualdad que su fundador Jesucristo prestó a las mujeres, ha ido privilegiando a sus miembros masculinos a costa de la marginación de los femeninos”. 

  Dit açò, la iniciativa per a la normalització de la igualtat de gènere, en societats democràtiques, ha de venir marcat pels poders públics (com a poder executiu immediat de la legislació vigent) i pel sistema educatiu (sector instructiu planificat). L’administració, davant la resistència que apel·la a la història per frenar la participació de les dones a l’espai públic festiu, no es pot mantenir passiva. Ha d’actuar i no es pot girar d’esquena. A més de complir-ho en la pròpia administració, els governs han de fer complir la normativa a altres entitats gestores que tenen tasques d’organització i decisió en una festa popular i en un espai públic.

 De fet, tot i que no ho pugui semblar, la Festa de Sant Joan té moltes similituds, en aquest tipus de qüestions, a altres llocs on les festes tradicionals i històriques són la passió dels pobles. Un altre professor, expert en la matèria, Manuel Alcaraz Ramos, Professor de Dret Constitucional, de la Universidad d’Alacant, afirma al respecte de les festes de moros i cristians:
 “…en la inmensa mayoría de los casos la discriminación, al menos la explícita, se produce en el seno de una asociación –o conjunto estructurado de asociaciones– que gestiona las fiestas, aunque éstas sean consideradas como de todo el pueblo, financiada con recursos públicos y, en muchas ocasiones, actúe de facto por delegación de los poderes públicos municipales. Es por lo tanto en el seno de la asociación donde se puede producir realmente la discriminación, tanto en la posibilidad de admisión como en la posible exclusión de algunas funciones festivas u organizativas y rectoras”.
 Em sonen tant a prop aquestes paraules! Són fets ben reals i ben estesos a altres indrets. Aquí també els governs locals han d’obligar a no incórrer en la injustícia de la discriminació i a advocar clarament per la dignitat i la igualtat.
  Per tant, la no participació de la dona a la Festa de Sant Joan no pot ser més que una rèmora històrica, androcèntrica i excloent. Adaptar la festa al segle XXI no té perquè ser trair la tradició ni trastocar les emocions que transmeten les vivències de la nostra festivitat. La participació de la dona no corromp ni descompon l’essència de Sant Joan, només corregeix una injustícia.
 - “Senyor Caixer, em donau vós permís per començar es replec?
 Ara pensau que qui pronunciï aquestes paraules sigui una fabiolera. No esclataran igualment de joia els carrers i places?

 - Sí, podeu començar es replec.

O tal vegada qualcú pensarà que li dirà que no?

diumenge, 25 de febrer de 2018

Del blau al taronja: els Ciutadans de la Falange


Sense ser un profund coneixedor del moviment falangista, sí he llegit algunes coses i des de fa molts de temps, quan era més jove, em vaig interessar per saber què distingia la Falange Espanyola del règim franquista pròpiament dit.

La Falange era un moviment nacionalsindicalista, contrari al capitalisme, si més no al seu inici, radicalment catòlic, defensava aferrissadament la unitat inqüestionable d’Espanya ("España es una unidad de destino en lo universal", venia escrit als Estatuts o acta fundacional de la Falange); advocava per una política vertical autoritària que restringia l’actuació i llibertat de la gent (la Falange proposava decidir per tothom des de la verticalitat de l’Estat i del Poder) i també a favor d’un ensenyament adoctrinat. L’educació es tenia en compte a la Falange, però marcava el que s’havia d’aprendre, a diferència d’altres moviments conservadors i feudalistes que preferien la ignorància del poble. (Joan Benejam, com a pedagog, hi va deixar molts esforços per contravenir la ignorància de la gent que volia la classe terratinent). La Falange, així com anticapitalista, era fortament antimarxista. Els 27 punts del programa la Falange Espanyola de las JONS de 1934, són clars en aquest sentit.



Albert Rivera (C's) i José Antonio Primo de Rivera (La Falange 1934)

Així idò, entre moltes altres qüestions, la Falange proposava:

-       Defensa dels drets socials de la gent, però des d’un criteri més bé vertical, a través d’un sindicat d’Estat.
-       Els treballadors eren un valor social que calia emparar, però no admetia insurreccions obreres de cap tipus ni rebel·lies ni protestes, a la vegada que admetia l’organització comunitària  en classes socials.
-       El capitalisme i totes les seves branques econòmiques eren un corc que malmetia la salut moral del poble. Els falangistes eren anticapitalistes, però radicalment catòlics: “Déu és la raó del món i la Falange l’executa a la Terra”, recollia el seu ideari). D’aquí que determinades doctrines conservadores de l’Església coincidien amb l’ideari de la Falange i encara ara hi coincideixen en els sectors més retrògads. El catolicisme conservador era (és) la doctrina moral, el de la Falange era la doctrina política.

Tot i que bona part d’aquestes idees formaven part de l’Espanya predictatorial dels anys 20 i 30 del segle passat, moltíssima gent hi veu similituds en els postulats ideològics que expressa actualment Ciutadans/Ciudadanos.

Un fet que abandera també C’s (a l’igual que ho feia la Falange) és el combatre la corrupció de tot tipus. Açò també repercutia en ser una organització -tot i que feixista- contraria a l’especulació i, per tant i en certa mesura, defensora del territori. Ara, tanmateix, aquest punt darrer, no sé si se li pot atribuir a C's.

Tanmateix, al marge d’alguns punts, C’s, a l’igual que la Falange, sobreposa la unitat d’Espanya a qualsevol altra cosa. Recordau “La Pàtria espanyola, única, indivisible, etc...” . Aquesta premissa s’ha fet palesa arran del procés català, quan Ciutadans ha deixat d’atacar la corrupció del PP per anar-hi de braceti en la intervenció a Catalunya amb el 155, també, desgraciadament, amb la implícita connivència del PSOE.

Bé idò, Albert Rivera i C’s van emergir com una renovació d’uns ideals de dreta social, més repressora que oberta, que pretén adaptar-se a l’esquifida democràcia d’ara. Però també se li veu no poques pinzellades falangistes, més quan en les situacions actuals molta gent s’ha de llevar la careta. Recordem el que deia la Falange en la seva fundació:

“Si nuestros objetivos han de lograrse en algún caso por la violencia, no nos detengamos ante la violencia. Bien está la dialéctica como primer instrumento de comunicación, pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia y a la Patria”.

No sona açò a la situació dels darrers mesos? Fins i tot davant la repressió a Catalunya, Rajoy ha estat més prudent (no gaire més) que Albert Rivera, el qual no s’ha cansat d’esperonar el Govern espanyol per intervenir i reprimir amb més duresa les institucions, entitats i formacions sobiranistes. És l'ultranacionalisme patriòtic espanyol que segueix mostrant intolerància a altres idees democràtiques. C’s d’Albert Rivera va néixer moderat amb la imatge de renovació, però ja s’ha vist tot el que amaga aquest partit polític i quin és el projecte que té per a l’Estat espanyol.

Rivera com el falangisme, és imperialista. El programa polític de C’s reclama la igualtat entre tots els individus, però ni vol sentir parlar de drets de les regions o nacionalitats. Amb aquesta proposta vol restaurar l’imperi espanyol. D’aquí que la capciosa reforma de la Constitució que reclamen pretén desmuntar l’Estat de les Autonomies; eliminar els Drets forals d’Euskadi i Nafarroa i el seu concert econòmic; vol mancomunar ajuntaments, reformar el senat per substituir-lo com la cambra dels presidents autonòmics sota la tutela exclusiva de l’Estat, el Poder central; apoderar el Govern de Madrid i eliminar un bon nombre de competències concedides a les autonomies (açò ho diu el seu programa electoral). O sigui, anihilar els organismes de decisió política que permet l’actual ordenament jurídic. El Règim del 78, que establia l’obertura autonòmica d’Espanya, ell, Albert Rivera, vol reformar-lo per restringir-lo, per tancar-lo i fer-lo uniforme. C’s, contrari a la corrupció del PP (via per on li podria treure vots), és ara el més fidel adlàter i escuder de Rajoy en la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, sigui amb els mètodes que siguin, com postulava la Falange. La repressió és el seu camí: “pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia y a la Patria”.

L’adoctrinament que C’s afirma es fa a Catalunya, País Valencià i Balears, no és altra cosa que la imperiosa mania de treure-li les competències per controlar-los els sentiments, emmordassar la llibertat d’expressió; també partidari d’intervenir els Mossos d’Esquadra perquè és la policia desobedient al ‘Règim’. Altrament, a C’s tenen pressa per reprimir els drets diferencials adquirits per les regions i nacionalitats de llengua i cultura no castellanes. La prova de les presses és el que venen insinuant fa un temps però que s’ha vessat recentment amb l’efervescència i eufòria espanyolista: anular l’oficialitat de la llengua catalana a la funció pública i a l’ensenyament.

No és casual, per tant, que els moviments civicopolítics sorgits a aquests territoris, juntament amb els grupuscles politicolingüístics, hagin trobat en l’argumentari de d’Albert Rivera i de C’s el paraigües perfecte i coincident d’una més ampla cobertura dels seus idearis a Menorca i a les Illes. De fet, són empesos i tutelats, a l’ombra, pel propi C’s. Els ‘naranjitos’ han usurpat l’exclusivitat de defensa de la indivisible unidad de la Nación Española que tenia fins ara el PP. A través dels atacs constants a l’idioma català arreu del Països Catalans (països que ells neguen, però que ara els fan més visibles que mai) mostren de nou el mirall falangista i l’ideari de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange. L’article de Marc Pons a ElNacional.cat Quan Primo de Rivera va voler aniquilar el català” és una calcada coincidència entre els desitjos d’aquell dictador i la finalitat de Ciutadans.

És obvi que els patrons falangistes de 1934 i el franquisme posterior no són un patró exacte al model polític de C’s, però quasi. S’hi troben, malgrat ho neguin, un bon cúmul de similituds. Un patró, aquell, remodelat ara, és clar, per adaptar-lo a aquest inici del segle XXI. Tanmateix, són molts articulistes, mitjans informatius i polítics actuals que també hi veuen coincidències.


La formació d’Albert Rivera i les entitats civils que li fan la feina social al partit, ho negaran. Perquè no els convé extreure aquell model d’imatge anacrònica i fosca que va donar cobertura al cop d’Estat franquista. El blau, el negre i el roig de la Falange l’han pintat d’un modern taronja, però no ho dubtin, són els Ciutadans de la Falange.