divendres, 31 de maig de 2019

La tradició com un valor d’estima



Necessària. I torna. Sí, sempre torna. I ho fa per renovar-nos, per necessitat peremptòria. Perquè en aquest racó mediterrani de Ponent necessitam aquesta cita que obre l’estiu i que ens és inherent a la nostra existència ciutadellenca, si fa no fa. Una mena de transsubstanciació que vessa una essència antiga ben prou complicada d’explicar. Tot es tenyeix d’un encanteri especial, ric de vivències, exultant en sensacions, de mirades empàtiques, de ganes de viure; però també de records i enyorances, de temps perduts i recuperats alhora. Hi som tots: els que van marxar un dia, tornen per la porta discreta de la memòria; els que hi som, envigorim i potenciam l’existència. Tot s’hi aplega en el marc festiu d’aquest daurat solstici fet d’ofrena generosa i d’imatges. I és açò el que hem de preservar gelosament: que els dies de Sant Joan ens satisfacin l’esperit de sentir, d’estimar, de gaudir de tots els moments feliços; de compartir-los, amb discretes llàgrimes o amb rialles sonores, però sentir-ho, viure-ho en la mesura que ens ho reclama l’esperit i el cor.


Foto TOMÀS ORELL
La polèmica. Amb tot, quan alguna cosa de Sant Joan no ens quadra, la polemitzam. Sí, sí. Des de fa uns anys la Festa ha de venir precedida de la polèmica, del morbo, inflat per nimietats innecessàries, tòxiques, pejoratives i alimentades també per determinades fonts mediàtiques. També s’ha de dir. Sant Joan s’ha d’explicar, però no ha d’embafar ni saturar d’informacions espúries que danyen, que desllueixen, que tergiversen (intencionadament i involuntàriament). Però per a (ja) molts  tot s’hi val; és un negoci per al guany ràpid, sense cap respecte a la Festa íntima d’aquest poble, ni per als majors, ni per als infants. Potser no som conscients del lent deteriorament que aquesta voràgine econòmica incontrolada provoca a una festa que és sentiment heretat, cultura pròpia, identitat. Potser, sense adonar-nos, l’embrutam, l’anam laminant. Que si el cartell, que si les carotes, que si les avellanes, que si els filtres, que si no ens deixen posar barra, que si les exigències administratives, que si els milers de visitants... I tot açò és part del gruix informatiu que els ciutadans reben durant tres o quatre setmanes. I l’altra: la imprecisa informació sobre la Festa, aquella que ha de fer possible entendre-la millor, perquè res es pot estimar si no es coneix talment és.

Tanmateix, hi ha poca sensibilitat en tot allò de pèrdua emocional, de la vivència que ha de ser pròpia, rebuda i compartida; de la representació que avala la magnitud moral i ancestral d’aquests dies de joia. I perdem un llençol cada any. Petits detalls que la transformen i en contra dels valors nostrats que venem inconscientment. La seguretat per a l’Ajuntament, “Els protocols” per a la Junta de Caixers. Quin desficaci traïdor a la història. “I sempre s’ha fet així !!...”  I ingenus, ens ho creim.



Foto TOMÀS ORELL
La tradició. Una altra bandera que s’oneja per no malmetre interessos, perquè les coses no s’adaptin i es mantinguin immòbils. Quan una cosa no ens agrada o no l’hem viscuda en sortim amb “la tradició diu...”. Fals. La tradició no diu res. El nom de la tradició és el que empren alguns per tergiversar-li el seu significat i fer entendre que res no s’ha de tocar perquè ja els va bé com estan algunes coses, sobretot als gestors de la festa. Ells, que són els qui més han trastocat la festa per als seus interessos. ‘Tradició’ significa -en consulta a qualsevol diccionari- “Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques, de costums, etc.”. La tradició no és cap norma ni cap llei que atorgui drets i deures, ni inclusions ni exclusions. Per tant acollir-nos a una tradició significa concebre-la, primer, i reproduir-la de nou després; tornar-la a manifestar, a explicar-la, a transmetre uns fets, uns costums, uns coneixements... En el nostre cas, repetir un ritual que representa una celebració històrica. Alterar la tradició seria baratar la representació d’alguns actes, canviar l’ordre, suprimir elements immemorials, no acomplir amb un ritual que ha estat costum permanent. I no cal confondre-ho amb l’adaptació, perquè és fàcil d’entendre que vivim al segle XXI i no a la baixa Edat Mitjana.

Existeix la moda, el costum i la tradició. I molts ho mesclen sense cap sentit. Amb la falsa interpretació del terme ‘Tradició’ es pretén frenar el normal i lògic desenvolupament social. Una representació antiga com la nostra viu durant uns dies dins una societat del segle XXI, i els valors de la tradició han de saber encaixar-se al temps que vivim, maldant de rememorar uns fets heretats, una herència que ens identifica com a poble, com a cultura popular, que volem mantenir perquè l’estimam. Hem de poder parlar de Sant Joan sense que se’ns encenguin els ulls, sense que se’ns abrandin les entranyes d’ira. La Festa serà el que els ciutadellencs vulguin que sigui, amb el debat obert, serè, respectuós, sense la iniqua sentència dels intolerants. “El cartell d’enguany no és tradicional...”. Vius com interpretam el terme perquè estam esquinçant la festa i farem de la ‘tradició’ una lamentable ‘traïció’.

Foto TOMÀS ORELL
Viure-la. Ens correspon per tant, al marge dels prolegòmens inútils que ens intoxiquen, arribar joiosos als dies grans, receptius per a la vivència excelsa, amb l’esperit net i l’ànima despullada; a la recerca de les emocions, de revifar les amistats, de valorar junts com renillen i ressonen els equins per la ciutat antiga; com ens transportam a l’encanteri de la vida; com percebem la brillantor de cada mirada, el plaer de l’abraçada, la besada amb suors de nacre...

Perquè ens ho van transmetre els pares i mares, els avis i àvies (aquesta és la tradició!); perquè hi vam trobar molta vida en l’adolescència; perquè ens va fer vitencs durant la verda joventut, talment les canyes verdes creixen vora un torrent; perquè els infant i els joves actuals hi tenen dret i hem de ser solidaris generacionals...

No em cerqueu, idò, entre les polèmiques, ni entre les discussions estèrils, perquè el que m’interessa és viure-la, no patir-la. Cercau-me entre la llum especial que té la Festa, entre les ombres iridescents de fresca agraïda, entre els magnànims centaures de la nostra història. Si ens trobam per aquests espais de gaudi galoparem junts amb els plaers i els valors de la Tradició.


Bep Joan Casasnovas Mascaró

Article publicat a la revista de Sant Joan
del Setmanari El Iris 2019




diumenge, 30 de desembre de 2018

Dos Sipiots



El retorn de Dos Sipiots em va causar una agradable satisfacció. Els havia escolat un temps, fa uns pocs anys, però em van desaparèixer. Aquest dies nadalencs em van reaparèixer en un directe de format i espai reduït però ben acollidor i entretingut.

Des que els vaig sentir per primera vegada (si no mal record en un concert a la plaça des Pins) em van captivar, perquè expressen una música ben pròpia i amb una lletra la mar de curiosa i compromesa. Joves que canten la mateixa vida, la mateixa quotidianitat social; lletres que reclamen més seny cap a una Menorca fràgil, que volen més digna i més humanitzada. Els valors naturals i els missatges contra el ‘ciment’, però també contra un capitalisme que ens vol consumidors, una voràgine que ens va destruint subtilment.

Dos Sipiots, al soterrani des Questat?

Amb una bona música, que declama sentiment, són joves que protesten per corregir determinats aspectes de l’actual estat social. Canten amb el mateix llenguatge col·loquial, amical, i, per tant, també afectat de barbarismes lingüístics que estaria bé corregir, senzillament perquè costaria molt poc fer-ho.

De melodia aferradissa, algunes cançons s’expressen en un cert to elegíac, però recerquen sempre l’espai de la felicitat, la felicitat senzilla, aquella que pretén viure el moment per al benestar (“anava amb bicicleta sense mans....). La cançó Menorca rostida explica el més idealitzat contacte amb la naturalesa i l’expressió d’una vida modesta però plena, allunyada del consumisme esclavitzant (“...èxode urbà... sí, així és, som 400, volem fugir des puta ciment...). Escolten el vent, els murmuris de la mar i gaudeixen del que viuen, i ho canten amb ritme de bellesa musical entretinguda i fresca. I et fan estar bé i et fan somiar per la felicitat que transmeten a traves dels seus versos.

També canten als amors i desamors; a les adversitats i penúries, als dubtes i incerteses. En definitiva, a les vivències que experimenten, perquè la joventut és més sensible als contratemps vitals: sa vida és una costa per amunt, una llàgrima que cau dins un còssil sense fons... sa vida és una costa per avall, una llàgrima que vessa d’un còssil massa ple...talment expliquen a la cançó Fosca.

Ja han tret dos treballs que han tingut la seua repercussió i també tenen un bon nombre de seguidors que tenen memoritzades les seues lletres i que és un gust sentir-los acompanyant els integrants de Dos sipiots.  Una cançó dedicada al MAC, Moviment Actiu Ciutadellenc (inactiu darrerament, però que va tenir un notable programa d’actes per la transformació social a través de la cultura) és un exemple del concepte social que escampen. Un grup creatiu, el MAC, de bergants que units a aquesta també bona fornada de joves artistes, músics i cantants conformen una joventut encoratjadora que aquesta nostra societat necessita. I necessitam que no aturin, que mantenguin el seu pols actiu, ja sigui per la protesta, la reivindicació o bé per a la felicitat desacomodada que reclama l’esforç al simple fet de viure.


M’agradaria que el petit concert que van oferir Dos Sipiots fos el primer d’un retorn que molts agrairíem.


“...estima lo que tens, segur que t’entretens
i deixaràs ja de somiar amb coses que no pots triar...”

Gràcies Pol, Òscar, Hugo i companyia


diumenge, 27 de maig de 2018

Natalie Portman volia avellanes


  A la segona fila de la sala de la Facultat de Psicologia s’hi asseia una jove estudiant menorquina, Caterina Marquès, ciutadellenca i neta de l’amo en Toni de Son Roca. Hi donava una conferència la famosa nord-americana, d’origen israelià, Natalie Portman, una de les actrius més premiades en el món del cinema, una estrella de Hollywood que despertà l’interès de tots els estudiants de la facultat i, fins i tot, dels no estudiants. Però molts es demanaven què hi pintava una estrella de la pantalla donant una conferència sobre la intel·ligència emocional i la intel·ligència racional i sobre la superació i el coratge. Pocs sabien que Portman és llicenciada en Psicologia.

  Na Caterina havia consultat la biografia de l’artista americana, que a més de la trajectòria cinematogràfica de l’actriu s’interessà per la seua formació i estudis. I quedà sorpresa per les conviccions de Portman quan escoltà un discurs amb una frase que l’ha feta famosa i que va pronunciar l’artista davant milers d’estudiants a Harvard: I do not care if college ruins my career, I'd rather be smart than a movie star” (No m’importa si la Universitat m’arruïna la meua carrera, m’estim més ser intel·ligent que una estrella de cinema). La frase havia impactat na Caterina que, bocabadada, uns dies després, va seguir amb notori interès la conferència de Portman a la facultat.

  Després de la xerrada, na Caterina va aprofitar, juntament amb una amiga de Girona, per apropar-se a una sala on conversava l’actriu. La volia saludar i felicitar. S’hi van fer una selfie i la menorquina li va dir:
- Enhorabona per la seua conferència. Em satisfà moltíssim saber que una artista com vostè difon un missatge amb tanta fermesa i amb tanta convicció pels valors. M’ha sorprès molt gratament. És vostè un exemple per a mi i crec que per a molts altres joves- mentre s’emocionava entre un lleuger petarrell i un discret somriure.
-Moltes gràcies jove- respongué Natalie Portman, mentre li donava dues besades amb una mirada empàtica. L’actriu les va convidar l’endemà a un passeig per la ciutat amb uns pocs alumnes i professors:
- Si voleu, podeu venir- va comentar Portman a les dues joves.
- Oh, quina llàstima! No podem. Partim cap a Menorca, a Ciutadella. D’aquí dos dies és la festa gran que no em puc perdre. A més és la tornada a casa després d’un curs feixuc, la retrobada amb la família i alguns dels meus cosins i l’avi, que són protagonistes de la festa.- va respondre na Caterina.
- I que s’hi fa en aquesta festa? – Va pregunta l’actriu.
- És una festa antiquíssima, de rituals i actes amb cavalls que dura dos dies seguits... Na Caterina li va resumir en què consistia la festa i li va mostrar fotos que duia al mòbil. Portman es va sentir molt encuriosida.
- M’agradaria molt veure-la. És enfora Menorca?- demanà l’actriu.
- No, és una illa, a mitja hora en avió.- respongué na Caterina.
- Oh! No podrà ser. Jo també he de marxar a Nova York.

***

  Tot era a punt. A sol post i sobre les campanades de les 9 del vespre Ciutadella encendria els focs dels solstici, els festers que enceten la festa. Sant Joan era a tocar d’hores. Tornaria la màgia, sempre volguda, puntual, immortal... Na Gisela, l’amiga de Girona, era també a Ciutadella, convidada a casa de na Caterina a passar les festes. Van sortir per copsar l’ambient i l’alegria que ja escampava la gent, ansiosa de bulla i caragols. Entre sons de guitarres dels Fru-Fru, d’anar i venir pel nucli antic amb carrers plens de gent i el murmuri festiu, es van aturar a una antiga gelateria.
-Gisela, fes una orxata. És la millor del món.- Va expressar na Caterina. Ella va preferir una aluda de vainilla, -què també és la millor del món- va rematar la ciutadellenca amb una rialla.

  De cop, li sonà el mòbil. Número que no coneixia.
- Digui?-
-Hola Caterina, som na Natalie-
-Quina Natalie? va respondre astorada na Caterina.
- Natalie Portman, la de la conferència de la Facultat de Barcelona!-
Na Caterina va començar a tremolar, sorpresa per la telefonada.
- Hola Natalie... Com has sabut el número?-
- Un professor teu me l’ha facilitat. Esper que no t’importi-.
- No, no, gens...- va exclamar la menorquina contentíssima.
-Mira, que farem uns dies més abans de tornar a Nova York, i amb els meus acompanyants vindrem a Menorca. M’he informat un poc de l’illa i de la vostra festa a Ciutadella. I com et vaig dir, em feia ganes viure-la... Si no és molta molèstia ens podríem trobar i m’expliques quatre coses més. Els meus mànagers no volen anar de festa i ells llogaran un cotxe i recorreran l’illa i les platges - va comentar-li l’actriu.
- Sí, sí... cap problema. Encantada...-

  Na Caterina eufòrica: -Gisela, ve na Natalie Portman aquí!-
-No m’ho diguis!- va exclamar la catalana.
Les dues amb una satisfacció enorme van esperar, l’endemà, l’arribada d’aquella famosa actriu de cinema, i alhora psicòloga, que les havia impactat en una conferència.



  Ja a Ciutadella, Natalie Portman havia convidat les alumnes de la Facultat de Psicologia a dinar a un restaurant dels afores del poble, per recomanació de na Caterina, perquè el bullici que vivia el centre històric no era recomanable per a una artista de Hollywood prou reconeguda. Van parlar de la Universitat, de Menorca, de la carrera i els projectes de la nord-americana... Ella les va encoratjar a seguir fermes amb els estudis: -Prioritzau la vostra formació com a persones. Apostau pel coneixement i que la fama ni res no vos faci desviar la vostra rectitud.

  Portman estava encantada amb les estudiants. Van riure, es van animar, es van agafar confiança i l’actriu, amb més vitalitat que una teenager, es deixà recomanar per na Caterina mentre prenien les postres:
-Ets prou famosa i tenc por que la gent no t’agomboli si et reconeix, certament t’acubaries molt i hauries de partir cap a l’apartament!- li va dir.
- Tu diràs, indicà sol·lícita Natalie.
- Porta un tipus de brusa còmoda, però no de platja; texans i calçat, també còmode i tancat. Posa’t ulleres de sol i et comparem un mocador i un capellet per passar més desapercebuda. I tu també Gisela-, perquè la gironina tampoc havia viscut mai Sant Joan a Ciutadella.

  Al Born havien vist el caragol amb totes les atencions possibles. Rajaven el goig viscut en gotes de suor, després de quasi una hora de caragol. Natalie Portman es mostrava fascinada amb els cavalls i cavallers, els contemplava, els admirava...
-Què, com ho heu vist?- preguntà na Caterina.
-Quin esclat de vida i d’alegria. Quanta felicitat- expressà l’actriu.
-Que maco tot plegat. Els cavalls embogits entre la gent... Quina meravella! comentà na Gisela.
-I esperau, que açò no acaba fins les 4 o les 5 de la matinada!-, hi afegí l’amfitriona orgullosa.

  Natalie i Gisela notaven trobar-se en un estat d’ànim abstret, delirant, especial i ignot per a elles. L’actriu, tanmateix, molta atenta a tots els detalls, i empàtica alhora, veia com na Caterina interioritzava el sentiment d’una festa arrelada, que ha viscut sempre a casa, amb els avis, pares i familiars; nissaga de pagesos, herència d’avantpassats. Natalie Portman va entendre per què na Caterina no va poder acompanya-la a la passejada per Barcelona l’endemà de la conferència, perquè tenia un deure amb la pertinença, amb els seus, una emoció que havia de reviure.




  Van anar a casa dels avis de na Caterina a fer la bereneta, després del caragol. Na Natalie es regirà i posà cara d’esglaiada. Una gran taula parada amb cuixot, sobrassada, formatge, carn i xulla; un tià de pilotes amb tomatigat, carn amb fesols, sípia en ceba... una menjua que feia aigua a la boca.
- Menja el que vulguis...- li deien després de ser presentada als familiars. Natalie Portman es va dirigir discretament a na Caterina:
- No t’ho prenguis malament, però som vegana i no puc menjar res de tot açò.
- Ui!, em sap greu però aquí aquests productes són aliments inqüestionables. Bé, no et preocupis-  va argumentar na Caterina. Tenien estojades albergínies plenes, figat, rem i un bol de fruita trossejada amb almívar, que va tastar de bon gust. L’artista va veure un plat d’avellanes sense pelar i va sentir curiositat.
-I com les obriu?- va demanar.
-Amb les dents-,  va respondre na Caterina, mentre n’aixafava una amb els queixals.
- Quina gràcia, com a micos!- va exclamar l’actriu, que alhora va explicar a na Caterina i na Gisela que les revistes del cor dels Estats Units sempre li retreuen que ella té els ulls de color d’avellana. - I és ben cert, ara que ho dius-, va comentar somrient na Gisela. Na Natalie també se’n va anar ben rodona d’avellanes.

  Van ser partides les tres a veure tirar les avellanes per la Contramurada. I a l’actriu li xocà moltíssim aquella escenificació de gent amb senalles d’avellanes que se les tiraven amb alegria.
Però Portman es va estranyar moltíssim: -I les tiren? I per què les tiren i no se les mengen?
-Són buides aquestes- replicà na Caterina.
-Buides?
-Són avellanes buides i aquesta diversió és un costum mentre la gent espera els cavalls que tornin al poble. La gent se les llança amb amorosia, per amistat, per estimació, per simpatia i també, com era antigament, entre la joventut, és un gest d’amor, com un envit a una persona que t’agrada-,  exposà la ciutadellenca.
L’actriu va reflexionar uns segons i va dir en veu alta i per ella mateix: -La buidor i la plenitud. Quanta simbologia!-
-Què? exclamà na Caterina.
-A l’avellana la simbolitzau. Un fruit sec exquisit, típic de la vostra festa i que a mi m’encanta, però aquelles que són buides les ompliu de contingut, de simbologia per a la vida, per a l’alegria, per a la transmissió empàtica de les emocions. Un bon tema per fer-ne un treball de psicologia. Ja saps que la “buidor”, personal o moral, és un tema de la psicologia! Va exposar seriosament la nord-americana.
Na Caterina es va quedar perplexa, però alhora pensativa sobre el comentari de Portman.

  S’havien col·locat sota les arcades de ses Voltes per veure entrar els cavalls fins a la plaça de la Catedral. Na Caterina els ho explicava tot d’aquells moments entre la pols i la gernació. Mentre, l’actriu va dir que volia avellanes per menjar, davant l’esglai de les dues estudiants.




  Acabades les Corregudes a sa Plaça, Santa Clara havia de ser la pròxima vivència, però Natalie Portman es mostrava cansada i amb ganes de retirar-se. La van convèncer perquè veiés un moment encalmat de la festa dels cavalls dins les cases, que seria el darrer de la jornada.
-D’acord- va dir Portman -...però vull avellanes!-
Rialles de na Caterina i na Gisela. –No és estrany que tenguis aquests preciosos ulls de color d’avellana- va dir l’amfitriona. I més rialles. Les van comprar i l’actriu se les va menjar totes.

  Amb les capadetes als portals de les cases de Santa Clara, dels cavalls amb els fillets i els avis, na Natalie va tornar comprovar la força emotiva de la festa. La simbologia dels actes, l’estima, la passió... i notava l’alegria resplendent del gaudi als ulls dels menuts sobre l’ampit de les finestres i el somriure i la paciència transmissora dels seus majors. A ella també se li van enlluernar els ulls. Li brillaven com a dues avellanes envernissades.

***

  Al matí a l’apartament, l’actriu es va retrobar amb els seus companys de viatge, malhumorats. Estaven com a dues ‘gambes’. S’havien adormit a l’arena de Cala en Turqueta i es van despertar amb tot el cos cremat. No van poder dormir en tota la nit. Les cremades, segons la metgessa d’urgències, eren considerables i van demanar a na Natalie de marxar, pel dolor a la pell que patien. L’actriu hi va accedir. Van fer les maletes i es van dirigir directament a l’aeroport sense dilacions.

  Na Caterina s’estranyava que na Portman no li contestàs al telèfon, però després va rebre un missatge al whatsapp: -“Hem hagut de marxar amb certa urgència. Em sap molt de greu, ja t’escriuré”.-
Na Caterina, estranyada, no entenia la reacció de Natalie Portman sense cap més explicació i, en certa manera, es disgustà una mica. Però la festa s’obria al sol radiant del matí i després de baixar a veure les proves des Pla, van pujar fins a l’antiga gelateria de ses Voltes a degustar un altre bon gelat. Mentre na Gisela comprava dues aludes, na Caterina, que esperava defora, va rebre un missatge:

  “Estimada Caterina, un imprevist ens ha duit a deixar l’illa. Els companys mànagers han tingut un contratemps i tenen tota la pell cremada pel sol i pateixen dolor, molt de dolor. I hem hagut de marxar. Et voldria demanar un favor. Amb les presses, m’he deixat a l’apartament una carpeta amb un dossier de feina i alguns projectes que m’havia de repassar. Et pregaria, si no és massa molèstia, m’ho enviassis a la direcció que tens al final. Els propietaris ja ho saben.
Vull agrair-te la teua amabilitat, tracte i generositat durant tot el dia d’ahir; per divertir-me tant i per explicar-me la vostra festa plena de sentit i simbologia, i que jo he concretat en les avellanes: la buidor i la plenitud, recordes? Treballa en els estudis, esforça’t per allò que vulguis ser i allò que puguis ser. La teua formació t’ajudarà a ser millor persona i a trobar la manera d’omplir les buidors de continguts. Camina cap a la bona direcció i deixa la fama per les que ja no la podem evitar. Més que la popularitat, cerca la intel·ligència i el coneixement i ben segur que a través de les emocions, l’equilibri i l’empatia, trobaràs la felicitat. Ah, i manteniu aquesta festa única ben viva!
Una darrera cosa: quan m’enviïs la carpeta afegeix-hi una bosseta d’avellanes plenes. M’encanten, ja ho saps. Les buides ompliu-les de solidaritat i seny per la Contramurada.
Una besada a tu i a na Gisela.”

  Na Caterina es va quedar callada defora de la gelateria de ses Voltes, emocionada i agraïda alhora.
-Aquí tens el gelat, Catarina-, va dir la gironina, mentre veia la tristor de l’amiga. -Què tens?- li preguntà.
- Res, que ara m’ha escrit na Natalie Portman-  respongué la ciutadellenca.
- I què volia- replicà l’amiga.
La menorquina va deixar fugir la tristor i amb un somriure eixamplat va respondre a na Gisela: -Res, Gisela, res. Només volia avellanes-.

......

Narració publicada a la Revista de Sant Joan 2018 del Setmanari EL IRIS