Presentacaió del llibre:
Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les festes de Sant Joan de Ciutadella i altres temes.
13 de juny de 2025. Sala del Casino 17 de Gener.
Bon vespre a tothom. Gràcies per assistir a aquesta presentació sobre nous detalls de la història de la Festa ciutadellenca i, sobretot, gràcies al seu autor, Antoni Pons Marquès, per confiar-me la presentació del seu treball.
Una identitat és la qualitat d’allò idèntic, si ens atenem a la definició del lèxic comú. També és el fet d’esser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o se cerca. En el camp de la psicologia ho entendríem com la propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat, però altres definicions antropològiques i sociològiques defineixen el terme identitat com el conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. N’hi ha d’altres, evidentment. Tanmateix, ens podríem remetre a la darrera accepció per identificar la personalitat col·lectiva que representa la Festa de Sant Joan a Ciutadella.
 |
Amb Antoni Pons Marquès, autor del llibre |
El primer d’octubre de 2010, en l’homenatge que l’Ajuntament de Ciutadella retia a Josep Pons Lluch en el centenari del seu naixement, des del faristol del Saló Gòtic, el sempre enyorat Joan F. López Casasnovas parlava de la convicció i entusiasme que va imprimir en Bep Padet envers la Festa, i deia:
“De vegades m’he demanat què hi trobava el nostre investigador (Josep Pons Lluch) en aquesta dèria santjoanera obsessiva? No ho sé cert -continuava Joan López- però jo diria que, en el fons, hi veia un element “espiritual” de la festa, ço és l’esperit comunitari, aquest lligam subtil de comunitat que dona la participació en les mateixes reaccions emotives...”
I tot seguit apuntava López:
“…la festa remet als nostres mites fundacionals, expressa una antiguitat i una continuïtat com a poble. Són mecanismes d’autoreconeixement, mostren un ordre simbòlic, identifiquen en la mesura que donen oportunitat de participació i de sentir-se plenament “dels nostres”: el nostre “id”, ‘allò que som’, s’afirma i consolida front “als altres”. La festa, amb els seus continguts i rituals concrets, expressa aquest “nosaltres”, aquest grup “nostre”, autèntic, amb actes i activitats o pràctiques unes molts tradicionals i altres més recents, que mostren formes concretes de vida o elements de cultura que se suposen diferencials”.
Que ningú interpreti, en allò de “nosaltres i els altres” cap tipus d’afirmació excloent i manco xenòfoba. En Joan no era d’aquests discursos, tot el contrari. Més bé ho deia, és clar, en el sentit d’assumir una personalitat i identitat col·lectives pròpies, però mai en contra de ningú i sempre com un gest d’autoafirmació.
Aquest esperit de pertinença comunitària roman ben viu en la voluntat de tots aquells que, a través de la recerca i la investigació, burxen en els fets històrics per trobar la veritat i també el (auto)reconeixement. No es pot estimar allò que no és coneix. I aquest és, crec, el cas d’Antoni Pons Marquès, fill de Josep Pons Lluch que, a l’igual que els altres germans, han heretat la flama d’aquest esperit i ens aporten, amb el seus treballs, tanta obra inèdita que roman a Can Padet. Som molts els que els ho hem d’agrair, perquè com més coneguem la Festa, més l’estimarem.
L’autor d’aquest llibre no només manté l’esperit pel coneixement santjoaner, també ho fa en altres temes històrics i de cultura popular. Ha investigat el glosat i les seues arrels; ha estat sonador i aquest fet d’acompanyament de guitarra, ‘les porgueres’, l’ha fet sonar a la resta d’Illes, a Barcelona, a Sant Sebastià, a Canàries i fins i tot a Cuba. La investigació del glosat l’ha duit, també, a publicar L’art de les porgueres així com el treball sobre Josep Vivó i Parpal. Mestre ferrer i glosador. En el vessant històric també ha vist la llum l’obra seua Obriu en nom del Rei! L’assalt a so na Marineta 1818. Va ser membre fundador i secretari de l’associació Soca de mots, entitat que ha fet recuperar una de les característiques més genuïnes de la cultura popular menorquina.
Però anem més als ‘Papers de can Padet’. L’obra que avui presentam és una part de les investigacions de son pare que no havien estat publicades, però, ara, treballades i ordenades pel seu fill Toni Pons per oferir-les als lectors com un nova aportació del passat del nostre Sant Joan. De fet el títol del llibre és prou clar: Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les Festes de Sant Joan.. i altres temes. No cal dir que la feina feta per en Toni Pons és rigorosa, asserenada i amb la precisió que li ha donat el seu ofici de rellotger; o sigui, ajustar les coses perquè funcionin bé i siguin, en aquest cas, ben enteses per qualsevol lector. Un treball que marca molt bé les hores, el temps i els fets de la Festa. A més, també cal atribuir-li la recerca i la investigació per complementar els papers i treballs que havia acumulat son pare. Una feina impagable que mereix ser posada a l’abast dels santjoaners. D’aquí que sigui de justícia el reconeixement a la tasca feta a l’entorn de la documentació i obra inèdita que roman a can Padet.
Toni Pons aprofundeix en alguns temes concrets. Passatges de la història santjoanera que són importants de puntualitzar i concretar. Josep Pons Lluch ja havia avançat informació en alguns d’aquests temes, però la recerca i ordenació feta pel seu fill aprofundeix i amplia el context perquè sigui més precís i deixi manco dubtes al respecte.
Parla sobre la mitificació en la participació de les Ordes cavalleresques en la conquesta de Menorca de l’any 1287 i la influència d’aquestes en els orígens de la Festa de Sant Joan, amb referència concreta a l’Orde dels Cavallers Hospitalaris de San Joan de Jerusalem (Rodes, Acre, Malta...). Una inventada participació que son pare ja va desmuntar en anteriors publicacions, però que ara, en Toni Pons, amb més documentació aportada, ens convenç i ens explica que l’origen de la festa atribuït a la participació de tals cavallers no és més que un mite. Igual que la procedència de la seua bandera amb la creu blanca. La feina de Toni Pons no és debades. No són suposicions ni creences. Són documents. i com és propi de Can Padet: Cantin papers i mentin barbes! encara que a alguns aquest aquesta parèmia no els agradi gens.
SOBRE ELS JOCS
Prohibició de les corregudes. L’accident de 1790 al Cós de Gràcia de Maó
Un altre tema de fons en què l’autor fa incidència al llibre és en un accident ocorregut a Maó, a les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, durant les corregudes de cavalls al Cós de Gràcia, i el plet judicial que va generar aquest fet per mor d’una denúncia d’un ferit: l’apotecari Bals. El procediment arribà fins a la Reial Audiència de Mallorca que decretà, l’any 1793, la prohibició de jocs i corregudes durant les festes a totes els pobles de l’illa pel perill que representaven aquests tipus d’actes i per la manca de seguretat. Un fet que va fer reaccionar, primer de tot a la General Universitat de Menorca i Particular de Ciutadella, però també a les altres universitats de l’illa. (Maó, Alaior, es Mercadal i fins i tot es Castell, que tot i no tenir Universitat, disposava d’una mena de règim especial en aquell moment). La reacció a la supressió de les corregudes generà un altre procés que durà més d’un any. Els fets es conten amb la reproducció documental de les actes de les esmentades institucions. Instancies, precs, respostes d’uns i altres (i entre les mateixes Universitats, Governació i Reial Audiència), amb un cert malestar cap a la de Ciutadella per haver resolt el cas de forma ràpida i en exclusiva només per als Jocs de Sant Joan a Ciutadella.
Una feinada de recerca de l’autor per fer-nos entendre com defensaven els consellers i jurats d’aquell temps allò que consideraven una expressió d’identitat en cada localitat, amb l’especial preocupació que sempre s’ha mantingut a Ciutadella per conservar la Festa en el sentit més tradicional.
El Sant Joan de Maó i el de Ciutadella contrasten, emperò, en la forma en com llavors la interpretaven els seus màxims representants, concretament des del moment que un nou ajuntament suplia l’estatus competencial de l’antiga Universitat de Maó (als voltant de 1800 començava una transició institucional que deixava sense efecte les funcions de les antigues Universitats en favor de les noves corporacions municipals). De fet, trobareu com acaben les festes de Sant Joan a Maó i com les qualifiquen els nous regidors maonesos. Un fragment:
“…Con esta fiesta se fomenta la disolución y borrachera. Pero lo mas deplorable son las desgracias que tan a menudo suceden en semejante día motivadas por el concurso y bullicio de la gente por entre los cavallos.
Desde mucho tiempo está prescrita esta fiesta burlesca y grosera en el juicio y opinión de la gente sensata. Qué tiempo puede esperarse mas oportuno para su supresión? Quando (sic) el pueblo ha perdido la habitud de ver sus antiguos jurados y sus insignias, no estrañará su falta en la cabalcada de S. Juan ni que se suprima esta función”.
(18 de juny de 1799. Signen: Joachim Albertí i Rafael Pons, Jurados de Mahón. Text íntegre a l’Annex n.5 del llibre).
Aquestes interpretacions històriques del nostre passat, i en concret en la festa ciutadellenca, ens duen a entendre molt millor l’actual sentiment de pertinença i gelosia. L’estima per la Festa ens ve d’enfora. Hi ha, evidentment, una herència rebuda, transmesa des de segles, i que l’entusiasme que sentim cap a la Festa xucla d’una gènesi que ens remet al nostre propi origen com a poble. A qualcú li pot semblar grandiloqüent el que dic però, de fet, de Sant Joan en parlam tot l’any. I per qualque cosa deu ser. Qualcú es pot imaginar aquesta Ciutadella sense Sant Joan?
Hi ha, al llibre que presentam, altres temes més curts, com “L’accident de 1818” as Pla, (amb un cavaller mort i també amb procés judicial), que pretén aclarir uns malentesos en com corrien els cavallers, i que han generat afirmacions inexactes, les quals s’han transmès fins a dia d’avui. En Toni Pons Marquès posa una mica més d’ordre i puntualitza alguns passatges d’historiadors més antics a través de l’anàlisi de cròniques i ressenyes i d’informacions les quals es van reproduir moltes dècades després a la premsa de l’època. Fets històrics publicats un tant erronis. El rellotge del temps s’avançava i en Toni l’ha posat en hora.
Trobareu també “El cas de 1882”, es tracta d’un accident en les proves de corregudes el Dia des Be as Pla de sa Font. No en diré res més i que sigui en la vostra lectura que vos ho faci conèixer.
Hi ha també incorporats al llibre uns articles, amb manco transcendència històrica i que són a modus de curiositats, en els quals hi podrem treure conclusions per la repercussió que tenen sempre les coses de Sant Joan. Com va reaccionar un conegut i apassionat canonge a la proposta de voler nominar Sant Joan patró de Ciutadella; el Sant Joan enyoradís que suposa viure enfora de l’illa; la trobada de tres bons amics a una fàbrica prop de l’escola des Born sentint com la Festa els crema per dins... Són relats que en Toni Pons incorpora al llibret que, tot i que poden semblar desfasats del camp històric, hi tenen una plena connexió si ens atenem a allò de sentir, sociològicament, una festa heretada: els ciutadellencs sempre tenim un cuc santjoaner que es passeja dins l’ànima.
A més, emperò, són relats que tenen un atractiu encant com a literatura local. Una narrativa acurada de la mà del seu autor en fa sentir una lectura molt plaent. A més de tot açò, crec que aprofundir en els 5 annexos que complementen aquest treball ajuda a detallar i a fixar allò que ens cal entendre d’aquest nou llibre.
Res, per acabar, dir-vos que aquest és un resum del que he trobat d’aquesta nova aportació sobre Sant Joan. N’he fet una lectura en positiu perquè he après més coses de la nostra Festa, fet que em permet ajustar el “rellotge de Sant Joan” dins el seu temps immemorial.
En Toni Pons Marquès, escriu i investiga des de la humilitat, rigor i calma que ha après al si de la seua família i, a la vegada, honora la tasca gegantina de son pare procurant que les mils d’hores de coneixement sobre la festa siguin també propietat dels ciutadellencs i ciutadellenques. I aquest llibre n’és una prova més.
Vull, idò, agrair i felicitar sincerament l’esforç i feina que du a terme el nostre autor perquè seguin divulgades les investigacions fetes per son pare i complementades amb el seu estudi i paciència; per donar forma, contingut i difusió als papers de can Padet i per gaudir, entre les nostres mans, de l’obra magna que representa la Festa de Sant Joan.
Si llegim, coses sabrem!
Gràcies a tots.
Bep Joan Casasnovas
...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada