dijous, 7 de novembre de 2013

La tradició i la força del teatre a Menorca (I)



 Menorca, des de fa mol temps, s’ha avessat a l’entorn del teatre. Hi ha una tradició més que constatable. De fa poc temps l’activitat cultural, pròpia i aliena, ha revifat a la nostra illa. Diversos programes culturals han afavorit l’embranzida de les arts escèniques (teatre, dansa, balls, etc), la música i la pintura, en la que, lògicament, s’hi ajeu de ple l’art dramàtic. Però aquesta revifalla no és res nou de principi de segle XXI, tot i que sí és cert que n’és benvinguda.

Últimament l’oferta teatral satisafà a una societat que es manifesta ansiosa i participativa, tant des de dalt l’escenari com a la platea; productors i espectadors. Les ganes de fer, oferir i presenciar teatre agombolen ara un nou auge que reactiva el sector i que rendabilitza els espais establerts per a l’ocasió. L’inici d’aquest segle posa de manifest que la tradició dramàtica menorquina es recupera i reconsolida i es torna a projectar després d’un llarg segle de constant expressió dramatúrgica.


Teatre Principal de Maó - Foto: Jordi Escandell

Sòlida tradició

Si ens remetem a 1829, quan fou (re)construït el Teatre Principal de Maó, i dècades després, amb el Circ Maonès (1864) i el Teatre des Born de Ciutadella (1875), tindrem un extens període per parlar d’aquest gènere divers i polièdric. Serà a partir de la segona meitat del segle XIX quan Menorca s’aferra a l’art escènic. A les acaballes de l’esmentada centúria neixen també els espais del Teatre Casino 17 de Gener de Ciutadella (1890) i Circ Colón de Maó (1892), però també s’ubiquen a poblacions més petites com el Casino Republicà de Ferreries, el Casino del Centre des Mercadal o el Centre de La Esperanza des Castell. L’entrada del segle XX consolida l’activitat dramàtica amb nous equipaments teatrals. La primera meitat d’aquest segle apareixen el Teatre Salesià (1901) de Ciutadella, el Teatre Monàrquic des Castell, el Teatre de l’Esmeralda també des Castell (1910), el Nou Teatre de Sant Lluís (1911), l’Ateneu de Villacarlos (1912), el Teatre de Sant Miquel de Ciutadella (1921), el Centre de Cultura des Castell (1933), la Sala Augusta de Maó (1947) i l’Obra Atlètica Recreativa (OAR) de Ciutadella (1958), regentada aleshores per Acció Catòlica i ara ja desapareguda.

Tota aquesta nova xerxa de teatres i auditoris comporta el naixement de moltíssims grups i companyies teatrals -o viceversa- que irrompen amb força i que concorden, lògicament, amb la creació dels nous espais escènics esmentats, els quals donen per a un estudi molt més extens. La segona meitat del segle XX el teatre menorquí manté un sà comportament, amb refundacions de companyies i formació de nous grups escènics; reformes i rehabilitacions d’antics escenaris; publicacions de teatre, alhora que destaquen autors, directors i actors de diversa formació i procedència (1).

Si en l’actualitat el Teatre Principal de Maó, (amb prop de 900 localitats) és el teatre d’òpera més antic de l’Estat espanyol, ens cal afirmar que parlam d’una tradició que està ben arrelada a la nostra illa, tot i els matisos que s’hii puguin precisar. Parlam d’una base social insular que ha heretat, en el seu conjunt, molts més de 100 anys de tradició teatral.

(1) “Estudis sobre el Teatre Català al segle XX", pàgs. 121-125,  d’Antoni Vidal. Biblioteca Miquel dels Sants Oliver. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada