dijous, 5 de març del 2015

Som balears?


Sí, ho som. Ho som en la nomenclatura administrativa, per designar-nos com a ciutadans tributaris (07) i a qui se li suposen drets i deures civils en el marc d’una comunitat autonoma (de connexió 971). Altra cosa és que la gent de les Illes Balears se senti balear, ja que el sentiment de pertinença va més lligat a l’aspecte de personalitat illenca; o sigui, ens sentim més d’una illa que d’unes illes, que és l’arxipèlag que som.

Aquesta reflexió d’avui ve arran d’un article de l’escriptor ferrerienc Joan Pons titulat “Balears” i on considerava important implantar la fórmula de paritat en la representació política autonòmica, perquè era una manera de què les illes menors no fossin sempre sotmeses als designis de l’illa major, Mallorca, i perquè seria una manera de cohesionar millor la comunitat. Una exposició, la de Joan Pons, que seria ben justa per aconseguir sentir-nos una mica més balears. Ell creu que des de la reivindicació i l’esperança seria possible. Un servidor creu que aquesta fita és encara (i si ha d’arribar quealque dia) molt enfora. -Ja permetràs, Joan, que en parli un poc més-.




Pens que les Illes Balears són una realitat física i administrativa, però no d’una mateixa personalitat, encara que d’identitats germanes, i per tant, amb certes diferències. I aquest agermanament ve marcat per uns trets culturals, lingüístics i històrics que vénen simbolitzats, a cada illa i a cada poble, per les quatre barres vermelles en fons groc-daurat que porten els escuts i banderes. Un fet que descriu la pertinença a un marc més ample i que ens lliga a una mateixa nació cultural.

Els intents de voler-nos fer sentir balears ha fracassat sempre, tot i la instauració de la Diada de les illes, de celebracions i actes i de concursos escolars. Ni tampoc la posada en marxa de la Televisió Publica de les Illes Balears no ha aconseguit aquesta convenciment de sentiment balear. Ens sentim clarament menorquins, mallorquins, eivissencs i formenters. I aquestes indentitats vénen marcades per les dinàmiques històriques, socials i econòmiques de cada illa. Mai l’evolució d’aquests esdeveniments geopolítics han esdevingut sincronitzats a les illes, sinó que han succeït de forma desigual, amb diferents resultats i trajectòries i que han modelat realitats pròpies.

Ja des de les èpoques prehistòriques cada illa s’ha anat identificant. La cultura talaiòtica existeix a Mallorca i Menorca i no a Eivissa; i els talaiots prenen construccions diferenciades entre les dues majors. La Taula (element talaiòtic) és exclusiva de Menorca, i no existeix a Mallorca. La nostra illa i Eivissa tenen influències d’arquitectura púnica que no té Mallorca.

La Menorca musulmana també va tenir autonomia i vida pròpia, i les conquestes cristianes de les tropes catalanoaragoneses van ser també en períodes diversos, amb resultats diferents i amb desenvolupaments socioeconòmics distints, tot i que destil·lats de la mateixa branca reial, que és el que ens fa germans de llengua i història. En els segles posteriors les Universitats regien la vida pública de cada illa, amb normatives semblants, però diferenciades, emanades de l’Antic Règim vigent als territoris de l’antiga Corona Catalanoaragonesa. Els saquejos turcs soferts durant el segle XVI demostra que no hi havia exèrcit balear, sinó que amb prou feines cada illa es defensava com podia. També el segle XVIII, amb les dominiacions britànica i francesa, marca una època diferenciadora on Menorca va ser objecte d’intercanvi per interessos estatals, lluny de gelosies balears i espanyoles. L’intent de constituir un Estatut d’Autonomia propi per a Menorca l’any 1931, en plena Segona República, mostra un període fefaent on la nostra illa ja no volia ser políticament balear, sinó menorquina, lligada a la República i fedarada a Catalunya. I trobaríem casos per a no acabar mai.

Tot plegat el sentiment balear i la paritat, de la qual parlava el bon escriptor Joan Pons, serà possible si Mallorca ho vol així. I no ho voldrà. Som del parer que el sentiment balear podria ser més perceptible en la mesura que cada illa assumesqui més competències i tengui la capacitat política per decidir sobre el seu territori, la seua economia i sobre la seua societat. Aquest fet sí faria més justícia perquè d’aquesta manera cada illa se sentiria igual que les altres. I ser iguals ens faria més forts en la unitat, el contrari d’estar sotmesos al jou de la majoria geogràfica, que és també la majoria parlamentària. Apropar-nos a la balearitat sentida passa per disposar de més autonomia política insular.



Bep Joan Casasnovas
Setmanari El Iris – 6 de març 2015


2 comentaris:

  1. bona reflexió, sóc del País Valencià però sobretot em sent de Xàtiva, Socarrada de soca arrel i m'agrada exercir amb els meus arrels

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho entenc i és ben normal. A tot arreu existeix aquest lligam local, però el fet de territori continu fa més viable aquest sentiment unitari. Ets de Xàtiva, però et deu ser molt normnal dir que ets valenciana. Aquí, no passa açò. Quan anam fora de les illes, no diem que som balears, diem que som de Menorca... o de Mallorca o Eivissa.... I aquest fet de sentiment illenc ve provocat per ser una comunitat discontínua, però també per altres raons d'un marcat centralisme mallorquí.
      Un gust, com sempre.

      Elimina