dijous, 14 d’abril de 2016

Reivindicar la poeta Rosa Gornés Aloy


 Durant la passada festivitat de Sant Antoni alumnes del CP Pere Casasnovas exposaven a l’Ajuntament de Ciutadella un treball sobre els carrers amb nom de dona que tenia la població, exceptuant els noms de santes. I la nòmina és ben minsa. Alhora es reivindicava la necessitat de memoritzar i reconèixer algunes destacades dones que han deixat la seua empremta cultural, artística o social, gairebé oblidades, i en la recerca de l’equitat de gènere. A la conferència de la festivitat Josefina Salord Ripoll glossava la figura de l’escriptora il·lustrada Joana de Vigo i Squella. N’explicava la seua important obra literària en temps de la revifalla literària de la il·lustració que a Menorca va encapçalar Joan Ramis. És una justa reivindicació situar la tasca d’aquestes dones i no deixar-les en l’oblit.

Rosa Gornés. Portada Publicacions des Born
 També m’agradaria que fos justament reconeguda l’obra de la poeta Rosa Gornés Aloy (Ciutadella, 1883-1970), una altra dona que ja fou destacada en una conferència de Betty Sintes al Cercle Artístic el 23 de març de 2001 i editada per “Publicacions des Born". No sabria dir prou bé amb quina dimensió se li hauria de considerar la seua aportació poètica, però sí en la mesura que Ciutadella li mantengui la seua memòria; si no en un carrer dedicat, sí, almanco, en un altre lloc, espai o sala, a més de difondre l’obra que en quedà (de major va perdre la memòria i va destruir bona part de la seua creació).

 Emmirallada en la poesia de la mallorquina Maria Antònia Salvà i influenciada pel corrent noucentista català, però també per lectures dels clàssics castellans, com Miquel de Cervantes o Santa Teresa de Jesús, Gornés mostrà uns alts coneixements de la literatura poètica, tant en la temàtica, com en l’art formal de la creació. La seua poesia mostra una autora feta de voluntat pròpia i apassionada pel saber i el coneixement, tanmateix, arraconada per una societat, llavors, que relegava l’art i capacitat femenines. Va ser una dona lluitadora contra el masclisme imperant i arrelat a la societat d’aleshores, però ho féu des de l’escriptura i sense estridències públiques. Fins i tot, va rebre la desconsideració d’Àngel Ruiz i Pablo, per la seua condició femenina, en la creació literària. Ruiz i Pablo considerava que Gornés tenia bona mà per a la poesia lírica, però no per a la de tall èpic, dos dels gèneres que va conrear Gornés Aloy. I és que a través del seu germà Miquel, Rosa Gornés féu arribar uns poemes a Ruiz i Pablo, resident ja a Barcelona, que en va valorar alguns i els va fer publicar a la Revista Setmanal Catalana, però no els van satisfer massa els de temàtica heroica o èpica amb uns arguments que, tot i ser aquell temps una veu autoritzada en les lletres, no poden ser admesos de cap de les maneres avui en dia.

 Ho explicava Betty Sintes aquell dia al Cercle reproduint la resposta de Ruiz i Pablo adreçada al seu germà sobre els poemes de Rosa Gornés: “...Le devuelvo la dedicada a la memoria del Paborde Martí, que me parece muy inferior a las otras, lo cual ha de servir a su señora hermana de que es más propio de su temperamento poético la poesía breve y sentimental (lírica) que la heroica y épica. No quiere decir que no haga algun enseyo en este sentido; pero es casi seguro que no logrará tanto, como en el otro género, y de ello no debe extrañarse, pues está más en armonía con su sexo. Casi podria asegurarle que ninguna mujer ha podido salvar este escollo”.

 Després de la resposta del poeta des Castell, durant els anys següents Gornés va enllestir uns poemes d’alta literatura èpica en les gestes històriques de Menorca, lloades sempre des de la fe cristiana que encaixaven de ple amb el pensament catòlic i conservador de Rosa Gornés. Poesies que van tenir una molt bona acollida per part dels lectors. A “Menorca per la creu”, un poema de la conquesta de 1287, en deixà un bon tast de la capacitat expressiva en un llarg poema de 9 quintets d’alexandrins:

“Els seus anhels escolta un jove i gran monarca;
frisós per conquistar-la sortirà de Salou;
un esforçat exercit dins de les naus embarca;
al front els cabdills porten del vencedor la marca,
que un ideal empresa a la conquista els mou.”

 La formalitat poètica en la mètrica i la rima; la construcció del sonet, el romanç o els versos alexandrins, són una prova potent dels coneixements de la poeta de Ciutadella. A més la lírica del dolor, la mort, l’amor, la solitud o la desesperança formen part també del repertori humanístic de la seua poesia.

“No t’atriboli lo amarg del teu destí:
-Com esperes collir flors oloroses
si és tot sembrat de cards el camí?

 Tenia tots els números per haver pogut esdevenir una figura cabdal. A més de la literatura, li són conegudes les seus passions per la música i la pintura. Estudiant excel·lent, va tancar la seua etapa de les primeres ensenyances amb premi extraordinari. Als 17 anys volia marxar a estudiar Magisteri a Palma, però, potser, les dificultats econòmiques de l’època, però també la poca disposició i conveniència de llavors perquè una dona sortís a estudiar fora, la van frenar de les seues ambicions formatives. Tot i així, va estudiar tota la seua vida i va trobar en l’escriptura el consol d’una vida que mai va poder satisfer per al seu desig.  Fou gerent de la fàbrica familiar i se li coneix una notable activitat pública.

 Rosa Gornés tenia 18 anys manco que Àngel Ruiz i Pablo i una vintena d’anys més que Gumersind Riera i Gumersind Gomila. En podríem dir que era coetània d’aquests tres referents poètics de l’època a Menorca (va morir el mateix any que Gomila, 1970), però ella va quedar a l’ostracisme literari. I no és just. I toca ja reconèixer-la millor.



Bep Joan Casasnovas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada