Necessària. I torna. Sí,
sempre torna. I ho fa per renovar-nos, per necessitat peremptòria. Perquè en
aquest racó mediterrani de Ponent necessitam aquesta cita que obre l’estiu i
que ens és inherent a la nostra existència ciutadellenca, si fa no fa. Una mena
de transsubstanciació que vessa una essència antiga ben prou complicada
d’explicar. Tot es tenyeix d’un encanteri especial, ric de vivències, exultant
en sensacions, de mirades empàtiques, de ganes de viure; però també de records
i enyorances, de temps perduts i recuperats alhora. Hi som tots: els que van
marxar un dia, tornen per la porta discreta de la memòria; els que hi som,
envigorim i potenciam l’existència. Tot s’hi aplega en el marc festiu d’aquest daurat
solstici fet d’ofrena generosa i d’imatges. I és açò el que hem de preservar
gelosament: que els dies de Sant Joan ens satisfacin l’esperit de sentir,
d’estimar, de gaudir de tots els moments feliços; de compartir-los, amb
discretes llàgrimes o amb rialles sonores, però sentir-ho, viure-ho en la
mesura que ens ho reclama l’esperit i el cor.
 |
| Foto TOMÀS ORELL |
La polèmica. Amb tot, quan
alguna cosa de Sant Joan no ens quadra, la polemitzam. Sí, sí. Des de fa uns
anys la Festa ha de venir precedida de la polèmica, del morbo, inflat per nimietats innecessàries, tòxiques, pejoratives i
alimentades també per determinades fonts mediàtiques. També s’ha de dir. Sant
Joan s’ha d’explicar, però no ha d’embafar ni saturar d’informacions espúries
que danyen, que desllueixen, que tergiversen (intencionadament i
involuntàriament). Però per a (ja) molts tot s’hi val; és un negoci per al guany ràpid,
sense cap respecte a la Festa íntima d’aquest poble, ni per als majors, ni per
als infants. Potser no som conscients del lent deteriorament que aquesta
voràgine econòmica incontrolada provoca a una festa que és sentiment heretat,
cultura pròpia, identitat. Potser, sense adonar-nos, l’embrutam, l’anam
laminant. Que si el cartell, que si les carotes, que si les avellanes, que si
els filtres, que si no ens deixen posar barra, que si les exigències
administratives, que si els milers de visitants... I tot açò és part del gruix
informatiu que els ciutadans reben durant tres o quatre setmanes. I l’altra: la
imprecisa informació sobre la Festa, aquella que ha de fer possible entendre-la
millor, perquè res es pot estimar si no es coneix talment és.
Tanmateix, hi ha poca sensibilitat en tot allò de pèrdua emocional, de
la vivència que ha de ser pròpia, rebuda i compartida; de la representació que
avala la magnitud moral i ancestral d’aquests dies de joia. I perdem un llençol
cada any. Petits detalls que la transformen i en contra dels valors nostrats
que venem inconscientment. La seguretat per a l’Ajuntament, “Els protocols” per
a la Junta de Caixers. Quin desficaci traïdor a la història. “I sempre s’ha fet
així !!...” I ingenus, ens ho creim.
 |
| Foto TOMÀS ORELL |
La tradició. Una altra bandera
que s’oneja per no malmetre interessos, perquè les coses no s’adaptin i es
mantinguin immòbils. Quan una cosa no ens agrada o no l’hem viscuda en sortim
amb “la tradició diu...”. Fals. La
tradició no diu res. El nom de la tradició és el que empren alguns per
tergiversar-li el seu significat i fer entendre que res no s’ha de tocar perquè
ja els va bé com estan algunes coses, sobretot als gestors de la festa. Ells,
que són els qui més han trastocat la festa per als seus interessos. ‘Tradició’
significa -en consulta a qualsevol diccionari- “Transmissió,
normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de
creences, de pràctiques, de costums, etc.”. La tradició no és cap norma ni cap
llei que atorgui drets i deures, ni inclusions ni exclusions. Per tant
acollir-nos a una tradició significa concebre-la, primer, i reproduir-la de nou
després; tornar-la a manifestar, a explicar-la, a transmetre uns fets, uns
costums, uns coneixements... En el nostre cas, repetir un ritual que representa
una celebració històrica. Alterar la tradició seria baratar la representació
d’alguns actes, canviar l’ordre, suprimir elements immemorials, no acomplir amb
un ritual que ha estat costum permanent. I no cal confondre-ho amb l’adaptació,
perquè és fàcil d’entendre que vivim al segle XXI i no a la baixa Edat Mitjana.
Existeix
la moda, el costum i la tradició. I molts ho mesclen sense cap sentit. Amb la falsa
interpretació del terme ‘Tradició’ es pretén frenar el normal i lògic
desenvolupament social. Una representació antiga com la nostra viu durant uns
dies dins una societat del segle XXI, i els valors de la tradició han de saber
encaixar-se al temps que vivim, maldant de rememorar uns fets heretats, una
herència que ens identifica com a poble, com a cultura popular, que volem
mantenir perquè l’estimam. Hem de poder parlar de Sant Joan sense que se’ns
encenguin els ulls, sense que se’ns abrandin les entranyes d’ira. La Festa serà
el que els ciutadellencs vulguin que sigui, amb el debat obert, serè,
respectuós, sense la iniqua sentència dels intolerants. “El cartell d’enguany no és tradicional...”. Vius com interpretam
el terme perquè estam esquinçant la festa i farem de la ‘tradició’ una
lamentable ‘traïció’.
 |
| Foto TOMÀS ORELL |
Viure-la. Ens correspon per
tant, al marge dels prolegòmens inútils que ens intoxiquen, arribar joiosos als
dies grans, receptius per a la vivència excelsa, amb l’esperit net i l’ànima
despullada; a la recerca de les emocions, de revifar les amistats, de valorar
junts com renillen i ressonen els equins per la ciutat antiga; com ens
transportam a l’encanteri de la vida; com percebem la brillantor de cada mirada,
el plaer de l’abraçada, la besada amb suors de nacre...
Perquè
ens ho van transmetre els pares i mares, els avis i àvies (aquesta és la
tradició!); perquè hi vam trobar molta vida en l’adolescència; perquè ens va
fer vitencs durant la verda joventut, talment les canyes verdes creixen vora un
torrent; perquè els infant i els joves actuals hi tenen dret i hem de ser
solidaris generacionals...
No
em cerqueu, idò, entre les polèmiques, ni entre les discussions estèrils,
perquè el que m’interessa és viure-la, no patir-la. Cercau-me entre la llum especial
que té la Festa, entre les ombres iridescents de fresca agraïda, entre els
magnànims centaures de la nostra història. Si ens trobam per aquests espais de
gaudi galoparem junts amb els plaers i els valors de la Tradició.
Bep Joan Casasnovas Mascaró
Article publicat a la revista de Sant Joan
del Setmanari El Iris 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada