diumenge, 15 de desembre del 2019

La Constitució contempla el dret d’autodeterminació


“La democràcia és acatar les lleis establertes”. És una frase que sona molt en boca dels polítics que no volen sentir ni parlar d’un referèndum a Catalunya (ni a cap altre lloc de l’Estat espanyol). Ho solen rematar amb el compliment de la Constitució i al·ludeixen, en concret, a l’article 2 del Títol Preliminar, aquell que especifica que la Carta Magna es fonamenta en “la indisoluble unidad de la Nación espanyola y patria común e indivisible de todos los españoles”. I d’aquí no treus als qui no volen tocar ni una coma del text constitucional ni volen que res evolucioni, ni que sigui la vida política i social de territoris amb drets històrics. Altres disbarats que s’escolten de polítics espanyols és que en un hipotètic referèndum d’autodeterminació per a Catalunya haurien de votar tots els ciutadans espanyols. I és clar! Davant aquesta tessitura un es demana per què al referèndum d’independència d’Escòcia no hi van votar tots els britànics? I al de Quebec tots els canadencs? I per què al referèndum del Brèxit no hi van votar tots els ciutadans de la Unió Europea?



La Constitució no és la Bíblia ni ha de ser una norma blindada i hermètica que no pugui donar sortida a les diferents situacions polítiques d’un Estat i/o els seus territoris. A més, l’actual Constitució, tot i que és contradictòria, limitada i antiquada, té mecanismes de desenvolupament per poder resoldre moltes situacions, però no se la vol interpretar en aquesta direcció de flexibilitat. I és aquest el problema: la voluntat.

Nel Martí, exdiputat del Parlament balear -i un dels millors polítics que ha donat la nostra illa- explicava en un article recent les enormes dificultats que suposa incloure el dret d’autodeterminació per la via de la reforma constitucional. I és cert. És molt difícil tenir garantia d’èxit en el procediment per incloure novetats com el dret de lliure determinació a la Carta Magna. Però la Constitució, analitzada amb voluntat jurídica i amb ambició per resoldre el conflictes polítics, ja contempla el dret d’autodeterminació.

Miquel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels pares de la Constitució, exdiputat d’AP i UCD, percep que la Constitució és apta per resoldre molts conflictes actuals. De fet Herrero de Miñón considera Catalunya i Euskadi com a nacions. Fa uns anys, al Parlament basc va dir que los derechos históricos son la Constitución del pueblo vasco”. Defensava que aquests drets històrics “fundamentan la capacidad de decidir del pueblo vasco", amb la qual cosa formulava l’autodeterminació a Euskadi per a “la integración voluntaria del pueblo vasco”. Segons aquest pare de la Constitució, idò, Euskadi, com a poble històric i amb drets propis, té adquirida la condició de sobirania, si més no de cosobirania. També en una altre article ben curiós de fa 21 anys afirma que "La autodeterminació cabe en la Constitución", interessant perquè és un home que surt de l'antiga Alianza Popular i es mostra més oberturista que molts socialistes i la dreta actual, que blinden aquell text del '78 com a intocable.

Julio Anguita, un altre dels polítics històrics de l’Estat espanyol, fa anys que diu que la Constitució pot acollir el dret d’autodeterminació perquè Espanya té signat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. I aquesta és un drecera jurídica i constitucional que ha de permetre la lliure determinació dels pobles o nacions sense la necessitat de la reforma de la Carta Magna.


Ho concretam. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics és sancionat pel rei Joan Carles I d’Espanya el 13 d’abril de 1977, un any i vuit mesos abans que fos aprovada la Constitució Espanyola (6 de desembre de 1978). Aquesta Tractat Internacional diu a PARTE I (els destacats en negreta són meus):
Artículo 1.1 Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.
Artículo 1.3 Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.
I ara anam a veure la ‘nostra’ Carta Magna, la Constitució espanyola, que diu al Títol I - De los derechos y deberes fundamentales:
l’article 10.2:
Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.
Però la Constitució espanyola és encara més explícita sobre aquest tema, en el Títol III, Capítol Tercer, De los tratados Internacionales, en concret als articles 95 i 96. Els veim:
Artículo 95
1. La celebración de un tratado internacional que contenga estipulaciones contrarias a la Constitución exigirá la previa revisión constitucional.
2. El Gobierno o cualquiera de las Cámaras puede requerir al Tribunal Constitucional para que declare si existe o no esa contradicción.
Artículo 96
1. Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional.


Estam, per tant, davant un via claríssima, apta i ràpida per poder resoldre la compatibilitat del Dret d’Autodeterminació a l’Estat espanyol. És cert que aquest dret internacional es pot contradir amb l’article 2 del títol Preliminar de la Constitució que afirma “...la indisoluble unidad de la Nación española y patria común e indivisible de todos los españoles...”, però hi ha raons per aplicar el dret internacional:
1.- Perquè és un tractat que assumeix Espanya abans d’aprovar-se la Constitució.
2.- Perquè l’article 1.1 del PIDCP (=Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación) forma part de l’ordenament jurídic intern; o sigui és llei espanyola perquè així ho especifica la Constitució segons l’article 96 (=Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno).
3.- Si l’article 1.1 del PIDCP s’interpreta com a contradictori amb la “indisoluble unidad de España...” es pot demanar al Tribunal Constitucional que es manifesti.
4.- Perquè si qualque contingut de la Constitució és contrari als Tractats Internacionals, s’haurà d’optar a la revisió constitucional (art. 95 Constitució).
5.- Perquè “la indisoluble Unidad de España” no és cap dret fonamental ni universal, i sí ho és la lliure determinació dels pobles.
6.- Perquè les constitucions democràtiques es basen en els drets fonamentals i les llibertats de la Declaració Universal dels Drets Humans i dels tractats internacionals que cada estat té signat.
Així idò, la possibilitat d’un diàleg prolífic dins la legalitat constitucional i internacional és ben palesa per poder encaminar la possibilitat de convocar un referèndum de lliure determinació dins l’Estat espanyol, sigui per a Catalunya o per a qualsevol altre nació o nacionalitat.
Tot el que sigui predicar el contrari, són vuits i nous i cartes que no lliguen, i és només la manca de voluntat democràtica per resoldre un conflicte que s’emmarca dins l’exercici de la política. No són les lleis que fan una democràcia, és l’exercici lliure d’aquesta que farà lleis d’acord amb la voluntat popular. Però a més, aquestes lleis ja existeixen a nivell internacional i són emparades i avalades per la Constitució espanyola.
Que no ens vulguin robar la llibertat sota el filibusterisme intolerant d’una visió vuitcentista de l’Estat espanyol! Per tant, Sit and talk, que no hi ha cap il·legalitat manifesta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada