El savi rei Salomó va sentenciar a qui pertanyia el fillet nounat de les dues dones que en reclamaven la maternitat. Una dona havia perdut el seu i va voler fer-se amb el nen d’una altra mare. Ambdues asseguraven que el fillet era seu. El rei va demanar una espasa per esmitjar el nadó i donar-ne una meitat a cadascuna. La mare perversa hi estigué d’acord; la mare biològica, l’autèntica, si va negar en rodó i abans de veure el seu fill mort optà perquè se’l quedàs l’altra mare. Llavors el rei Salomó ho tingué clar i atorgà el fillet a la mare autèntica.
La imposició del bilingüisme per part dels inquilins del Consolat de Mar (PP-Vox) és un antic episodi de persecució històrica contra la llengua catalana. Els titulars del Govern balear diuen que no és res extraordinari, sols un fet d’igualtat i llibertat. Tanmateix, el seu “conciliador” bilingüisme s’esforça per establir-se només on el català té una notable presència (educació, IB Salut, administració pública...) però mai no promouen accions d’igualtat i llibertat lingüístiques on el castellà és notablement dominant (Administració de l’Estat, policial estatal, jutjats...). Coneixem el llop! L’objectiu d’aquesta ideologia jacobina també és històrica: arraconar el català fins al lingüicidi.
La metàfora bíblica del rei Salomó s’hi escau. Per una banda perquè a la mare política perversa ja li va bé que el català sigui compartit (esmitjat), sabedors de la seua mort. Per una altra, perquè el bilingüisme polític és una subtil ofensiva contra les llengües no castellanes (el nadó és meu o el matam!). Competir amb la llengua dominant de l’Estat (que ha de protegir les altres llengües oficials i no ho fa) és un desavantatge normatiu que desempara la llengua pròpia. Però hi hauria una tercera raó que ens correspon saber als catalanoparlants: acceptar que amb el bilingüisme polític mantindrem (encara) viva la llengua materna (millor així que morta?) forma part d’una ingenuïtat. Deixar el català en mans del bilingüisme polític és deixar la nostra llengua en mans de la mare política perversa. La lingüista Carme Junynet ja ens va fer obrir els ulls: “Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme". Acatar perdre el fill abans de veure’l mort és un acte lloable, però dolorós. El rei-Estat no és un rei just ni savi, com Salomó, i no atorgarà el fill a la mare autèntica. Ho sabem. Aquest bilingüisme polític és l’espasa de Dàmocles. I cal fer-ho entendre, de l’amenaça que representa.
Davant la represa castellanitzant contra la llengua pròpia cal tenir en compte el que significa històricament l’idioma matern, més enllà de l’oficialitat jurídica: el català ha de ser preeminent i vehicular perquè és la llengua històrica de l’illa (mai no ho ha estat el castellà); perquè és parlada pels seus habitants d’ençà set segles; perquè és el pilar cultural en què s’ha bastit el poble insular; perquè és en la llengua materna que hem fixat la toponímia; en la que hem rebut els valors d’identitat i pertinença; en la que s’ha edificat el llegat del patrimoni de la saviesa i costumari populars; del cançoner tradicional, del refranyer menorquí, de la pregària i l’exabrupte... Però també l’única llengua oficial de les institucions insulars i municipals (arxius de les Universitats menorquines) fins entrat el segle XIX, des que la política impositiva pretén la substitució lingüística. Fa temps que ho intenten! Sí.
Pensem, idò, que l’espasa de Dàmocles penja fermada d’un crin de cavall.
....
Bep Joan Casasnovas
Acció Cultural de Menorca
...
Article publicat al Diari Menorca dia 21 de febrer de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada