Europa, les telecomunicacions i les llengües

Fa dos o tres anys, Antonio Tajani, vicepresident de la Comissió Europea i Comisari d’Indústria i Empresa, inaugurava l’”Encuentro de Medios de Comunicación” a la seu de l’Instituto Cervantes de Madrid. Parlava i proposava la necessitat d’unificar esforços per part dels mitjans i periodistes de cada Estat de la UE per tractar millor i oferir una major i més sòlida cobertura sobre la “causa europea”. Tajani llançà aleshores tres missatges en modus de consell sobre els mitjans de comunicació dels Estats europeus en la voluntat d’enfortir l’ens polític i econòmic que ens lliga a la UE.

L’italià es va sometre llavors a l’euro-baròmetre per revisar la situació comunicacional i tractament informatiu sobre els afers de la UE. A diari, afirmava, el 97,6% dels ciutadans d’Europa veu la televisió; prop d’un 60% escolta la ràdio i quasi la meitat (46%) llig la premsa escrita. Considerà llavors que eren unes dades gens dolentes en una marc continental de 500 milions d’habitants. Tanmateix, li preocupa el fet que només un 7% d’aquests habitants vegin canals de televisió d’altres Estats. I aquest percentatge es dóna en una gran majoria als països que comparteixen idioma (Alemanya-Àustria i Bèlgica amb França i Holanda, per exemple). Entén que els periodistes i mitjans d’Estats diferents han de conjuminar esforços per informar sobre Europa i les seves polítiques. Destacà i lloà la riquesa d’oferir la informació europea des dels matisos que apliquen els mitjans i els periodistes a cada Estat membre, però alhora li preocupava que els ciutadans no puguin contrastar un mateix fet informatiu en diferents mitjans estrangers i s’hagin d’abastir, només, de la versió mediàtica dels ‘seus’ mitjans. Deia textualment que tots “hauríem de llegir més premsa, veure més televisió i escoltar més ràdio d’altres països europeus”. Així, doncs, Tajani parlava de llengües i, per tant, de la necessitat dels ciutadans d’ampliar els coneixements d’altres idiomes com un element bàsic per caminar cap a una Europa més consistent forjada des d’un marc rector que ens afecta a tots. Segons apuntà el polític italià, Espanya, Grècia, Itàlia i el Regne Unit són els estats on menys televisió estrangera es veu, oposats a Malta i Luxemburg, països on la televisió té la més alta recepció ‘forana’. També explicà, segons les seves estadístiques de 2006, que el “56% dels ciutadans europeus pot mantenir una conversació en un altre idioma que no sigui la llengua materna” (es referia realment a la materna o, més tost, a l’oficial de l’Estat?). D’aquí que veiés que “hi ha un problema d’idiomes, però no és, només, un problema d’idiomes”.

No deixa de ser curiós el fet que reclamava Antonio Tajani als Estats membres de la UE quant a comunicació i llengües. Ell mateix donà l’exemple de parlar a l’Institut Cervantes amb la llengua d’aquest escriptor universal, i llegí uns 15 folis en un bon castellà. Quan sentirem un polític espanyol parlant en català, gallec o euskera en les visites a les comunitats on aquests idiomes en són oficials? La resposta és òbvia: mai, perquè no ho necessiten; no creuen en les altres llengües del seu Estat (en teoria, protegides per la Constitució) i, descaradament, perquè no volen.

                          

És evident la necessitat de conèixer idiomes com a eix d’un futur de garanties i per consolidar un país millor preparat davant tots els reptes globalitzadors. Hi ha Estats a Europa amb una situació econòmica greu, com  Grècia i Espanya, entre d’alrtes. Curiosament els dos Estats citats és on el monolingüisme té un dels percentatges més alts, al qual cal afegir Hongria, un altre Estat monolingüe en plena crisi. Coincidència? Si Tajani proposava més interrelació comunicacional entre els països d’Europa -conèixer, entendre, llegir, escoltar i veure amb més llengües la nostra actualitat-, ¿com és possible que les diferents llengües oficials a l’Estat espanyol estiguin tan segrestades per una legislació que les limita/confina estrictament a dins les fronteres autonòmiques?

 
És així. La llei 46/83 prohibeix l’emissió televisiva fora de l’àmbit de la pròpia Comunitat Autònoma. Només, que per tranquil·litzar els sectors més reivindicatius, el 1999 s’afegí a aquesta llei una disposició addicional que permet la reciprocitat emissora entre dues autonomies contigües si els respectius governs autonòmics així ho acorden (cas balear-català, però limitat i censurat). No obstant açò, igualment estam en mans de la voluntat governativa enfront del que ha de ser un dret ciutadà inqüestionable: la lliure elecció.

Si a Europa la coneixença d’idiomes ha de ser un bé públic en favor de l’enfortiment de la Unió, no ho hauria de ser també l’obertura idiomàtica d’emissions radiotelevisives (i altres mitjans) en llengües no-castellanes a l’interior de l’Estat espanyol? De fet, ja existeix una directiva de la Comunitat Europea sobre serveis de comunicació audiovisual que preveu la recepció de canals que emeten altres estats. Per tant, cal parlar de clar incompliment d’aquesta directiva a l’Estat espanyol, a pesar de les contradiccions jurídiques internes (La Constitució empara el dret a rebre informació qualsevol i ‘protegeix’ –en teoria- les diverses llengües i cultures de l’Estat) i externes que s’emeten des de la UE (directius europees, declaració de principis del Tractat de Lisboa) i de la Comunitat Internacional (Declaració dels Drets Humans, etc).

Tajani, a més, remarcava i recordava el Tractat de Lisboa on el preàmbul diu que existeix el desig “d’augmentar la solidaritat entre els pobles (quins pobles? “Poble” aquí vol dir ‘Estat’ o vol dir base humana social i cultural històricament reconeguda?) dintre del respecte de la seva història, de la seva cultura i de les seves tradicions”. I quin és el nostre Poble? Si Europa parla amb aquest termes, ¿com hem d’arribar a Europa si l’Estat espanyol ens hi barra el pas, si més no, a una part important dels seus ciutadans en la condició cultural? I és que el debat és molt vell perquè Espanya no ens volen entendre, i, per tant, s’hauria de construir un altra camí cap a Europa. I si hem de parlar de finançament, balances fiscals i espolis, el tema es perllongaria fins no acabar mai.

El futur passa per adoptar una posició radicalment democràtica. L’Estat espanyol continua sent un espai polític i jurídic d’inseguretat i ambigu per a molts ciutadans. I tot sembla que duim el camí de pocs canvis, més bé al contrari, anam enrere. A pesar de la solidaritat i el respecte que malden de manifestar els tractats de la UE cap els pobles amb cultura, història i tradicions, la televisió anuncia mal temps i la Constitució manté l’antilogia en la seva finalitat - o bé l’amaguen sigil·losament -.

La voluntat de creure en un futur lliure ens durà al que molts analistes polítics de la comunitat internacional valoren ja com un fet: que el dret dels pobles i dels homes no pot ser prohibit ni negat per cap ordenament jurídic i, per tant, tampoc per la Constitució espanyola. Perquè cal destriar el dret polític del dret jurídic.

Però com sempre, passen els anys, passen les bones intencions dels politics de torn i la nostra societat va perdent l’embolcall que, encara, ens configura com a poble, amb llengua i cultura pròpies. Fins quan?