divendres, 28 de març de 2014

Entremig de sol i calma


    S’havia adormit sobre una ampla tovallola groga, amb cara somrient, com si amb el son s’hagués emportat la felicitat del capvespre. Tenia la pell ben morena, suposadament per les moltes jornades de sol i platja d’aquella canícula mediterrània que colra els cossos com cap altre lloc del món. Estava preciosa, amb el cabell mullat i els petits auriculars ficats a les orelles; expressió facial relaxada, el cap mig tombat a l’esquerra, cap a la meua posició, i els llavis molsuts que li acabaven una faç perfecta. Els regalims de l’aigua salada li corrien lents pel coll i dins aquell platjal ample només s’hi sentia la lleu remor de les ones que morien sobre l’arena fina. Em vaig quedar mirant una bona estona aquell cos i aquell rostre bruns sobre la tovallola groga. Vaig ficar la mà dins la bossa i vaig treure un llibre. 


    La tranquil·litat de l’entorn em convidava a llegir. Només un venedor ambulant de begudes i fruita fresca, de caminar eixancat, més negre que un fumall i que anava i venia vora el tall d’aigua, em distreia de la lectura plaent d’aquell plàcid moment de platja i mar:
   -Aigua fresca, coca-cola, meló, síndria, piiiiiiiiinyaaaaaaa!... Cold water, coke, melon, watermelon, piiiiiineappleeee - vociferava aquell homenet enèrgic amb gorra i ulleres de sol aerodinàmiques. La seua veu venia d’un costat i passava cap a l’altre com el so d’una música en estero que corre d’un alteveu a un altre. Tanmateix, així com el llat agut d’aquell venedor s’allunyava, jo reprenia la lectura; açò sí, havia de començar de nou l’estrofa, perquè havia perdut el contingut. Ella seguia estesa al sol, amb els braços estirats vora les caderes, els palmells de les mans cap amunt i el genoll esquerra lleugeramet aixecat.  Mantenia el dolç somriure a la cara i seguia preciosa sobre aquella tovallola groga, amb aquell biquini blanc que li ressaltava encara més la morenor de la pell. La vaig tornar a contemplar una bona estona, del cabell fins als peus, com un badoc. Li vaig apartar a un costat un renclí que li queia sobre l’ull. Ella ni es va immutar. No me’n podia avenir d’aquella joia d’estiu que jeia al meu costat. I ben cert que em costava seguir la lectura. Tot i així, la calma de la tarda en aquella cala de llum especial, tot i la veu del venedor de fruites, em va fer entrar en una lleugera somnolència. El llibre, poc a poc, m’anava caient sobre el pit i jo torçava el coll per caure-hi adormit, mentre, una aura tèbia m’acaronava la cara i em descobria el front sota el meu llarg serrell.

* * *

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada