dimecres, 3 de juny de 2015

I del temps plaent, qui en servarà el bagatge d’ànima i record?


Vull que sapigueu, amic i amiga, que ara que s’atraca la Festa de Sant Joan, encara no m’he notat el formigueig a la panxa que havia sentit sempre per aquestes dates; aquell entusiasme rejovenit de saber-nos prop d’una celebració que fa rajar l’ànima, més enllà del gaudi festiu i de la trobada joliua. Sí, tenc la sensació que anam perdent, lentament, aquella festa que tant ens va omplir i que ara, de cada any, se’ns fa una mica més difusa. Seria allò que diuen que “de cada bugada perdem un llençol”. Sí. Ho crec així. I em dol. I açò que m’hi he esforçat per treure’m del cap aquesta idea, que he volgut creure una falòrnia. No tenim la vitalitat física d’antany, cert, però la vitalitat emocional diuen que no envelleix i per tant no es tracta tampoc de decadència sentimental.

Amic i amiga, no som nosaltres els qui perdem propietats per saber viure la festa. Em vaig fent a la idea que és la Festa que perd color, essència i esperit. Tradició, potser. Pens que hi ha forces externes i interessos estranys que deterioren la celebració en la que tant ens havíem identificat. Sí, amic i amiga, sent un dolgut so de fabiol com s’allunya en el temps; sent, d’aquest solstici adiat, un regust estantís. La cita assenyalada ja no arriba per renovar-nos com a ciutadellencs i com a poble fidel i antic. Crec que perdem aquesta fidelitat perquè deixam, en certa manera, que la joia que hem heretat es fongui.








Un cavaller em va comentar un dia sentir-se trist perquè la qualcada, per la nit, quan arribava al Caragol de Santa Clara trobava els infants adormits. Era massa tard. He notat que molts progenitors no gosen arrambar-se als espais per on passen els cavalls, sigui per una capadeta o bé per dur els fillets i filletes a veure de prop la Qualcada; per fer-los sentir la majestuositat que significa veure davant seu un cavall endiumenjat com eguina i pica de potes en terra per carrons i places. He recordat que de petit, el dissabte de Sant Joan, qui se’n cuidava de mostrar-me la festa era ma mare. Em duia al Caragol des Born. Anàvem dalt es Passeig, era més segur. Hi havia gent, però podia veure els cavalls arronsar i botar: o bé a braços de ma mare, o bé dalt un banc de pedra quan qualcú generós ens feia un petit espai per fer-hi una estona. El dia de Sant Joan el torn era de mon pare. Davallàvem cap as Pla, ben entrat el capvespre, a veure ses Corregudes i Jocs. Sí, sí, baix. Quina bellesa de galops vistos des de dalt les esptales de mon pare! Després va venir la descoberta d’adoslescent i l’energia desbordant de la joventut. Anàvem mamats des de la infàcia i la Festa es podia viure plenament. Quin goig!

Ara els infants no tenen gairebé espai. Hi ha massa gent, hi ha massa interessos… Impossible per ses Voltes, i no en xerrem as Born o as Pla! Nosaltres, amic i amiga, vam tenir de petits la sort de viure i veure els actes centrals. Ara molts pares i avis ja no hi tenen accés a aquests llocs imprescindibles per entendre Sant Joan i han de cercar altres indrets per recrear i alegrar els seus descendents. I açò hauria de preocupar. Per què? Perquè es romp així la més essencial baula de la tradició. Pensau-hi. Perquè la solidaritat generacional és també un fet de justícia.

Acab de llegir un poema inèdit que m’ha fet pensar. Comença així: “I més enllà del crit de festa, / as Born es reclama justícia; / tot i la cita puntual infalible, / cal que cerquem sota cendres / la genuïna història escrita”. Sí, amic i amiga, la festa ja no és genuïna del tot. Qualcú, interessadament, la desllueix. La mateixa història escrita ens explica que llavors, en temps pretèrit, els Jurats de l’antiga Universitat General de Menorca obligaven, fins i tot, a fer qualcar els caixers que ells mateixos designaven. Era llei (no seria el cas ara, és clar!). I fins i tot defensaven davant qualsevol autoritat civil i judicial superior l’originalitat de la Festa de sempre. Vetlaven per una herència viva i arrelada al cor de la societat (açò sí que s’hi escau encara a dia d’avui). Ara tenim ajuntaments covards i servils que, tot i que he de reconèixer les dificultats per una massificació destructiva, no saben prou què han de fer i a qui han d’escoltar. Jo els recomanaria que escoltassin la veu dels nostres avantpassats, i els demanaria també que no els traïssin. No ho trobau, amic i amiga? Ara hi ha un sector de blasó que ho vol comandar tot, que fa i desfà juntes, que descús costums, que diu als antics cavallers com s’han de comportar… (ells, els pagesos, que duen la tradició injectada a la sang!) per deixar els problemes greus que es resolguin Dalt la Sala. Mirau, amic i amiga, com acaba el poema que vos citava: “Cuegen al cofre vells testimonis / que no van exterminar del tot. / Mentin barbes amb pom de plata! / Salvem els papers i sabrem qui som.”

Quan escolti el so d’un fabiol enlairar-se pel carrer, no sé, amic i amiga, si sentiré el formigueig a la panxa o em cauran dues llàgrimes. No ho sé. Hi ha massa gent i massa interessos… I creis-me, ens estan deslluint la festa. Per tant, amic i amiga; o sigui, amic lector i amiga lectora, si ens trobam aquests dies assenyalats, ja em donaria per satisfet que em deixeu un somriure empàtic que dugui lluïsor als ulls. Perquè amb la paraula callada segur que ens demanarem… i del temps plaent, qui en servarà el bagatge d’ànima i record?


Bep Joan Casasnovas Mascaró

Sant Joan, juny de 2015


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada