diumenge, 9 d’abril de 2017

La 'postveritat', els mitjans i els poders fàctics

Els temps de l’absolutisme, de la raó divina, de la moral, de la rectitud unidireccional i altres dogmes més o menys similars, sembla que pertanyen al passat, al si de societats deixades enrere. Tanmateix, i a pesar del progrés constatable al món del segle XXI, aquelles formes que ens semblen tan llunyanes, encara existeixen, però vesteixen diferent. I no ens hauria de  ser indiferent aquesta permanència com un element normal, indolent, talment les raons del bé i el mal fossin establertes com a claus inalterables prescrites per uns poders conductors de la humanitat; com la veritat o la mentida; la manipulació o el rigor. Més bé ens hauria de preocupar. I no poc. Ara campa la postveritat, neologisme que fica en el missatge un contingut més emocional i allunya la realitat i l’objectiu en l’opinió pública.

Els poders fàctics i el capitalisme no entenen res de democràcies ni de formes o sistemes de govern. Tan sols els interpreten i actuen posteriorment per aplicar-hi el full de ruta que els permeti mantenir-se en el control de les economies nacionals i transnacionals. Els poders fàctics i el capitalisme focalitzen la seva acció en l’abducció de la classe política, com a estratègia de control. I així ha funcionat molt de temps. De fet, encara es fa prou evident (i darrerament reeixit descaradament en les accions del govern espanyol), a un bon nombre d’institucions; pensem, per exemple, en els convenis intercontinentals del lliure comerç.




Davant l’escampada corrupció, aquestes pràctiques també es fan més evidents que mai. Fins i tot s’hi comencen a albirar els lligams dels poders governamentals amb les instàncies judicials. Determinades sentències han fet i fan posar en evidència una justícia que esdevé desproporcionada, desigual, en la qual s’hi intueixen els tentacles del poders fàctics i del capitalisme. Els fets generen una incipient pèrdua de credibilitat en la Justícia per part d’una bona part de la població: no s’entenen els dictats de presó per robar a un supermercat, per furtar una bicicleta o per cantar una cançó, mentre reputats personatges són absolts amb indicis de delictes econòmics de gran calat.

A tot açò, les classes treballadores i els moviments socials han muntat els seus altaveus a les places i carrers i s’han organitzat per fer front a una classe política que ha desoït sempre, reiteradament, les seves demandes. Uns ciutadans que han vist com les polítiques sofertes els han empobrit, els han fet perdre la llar, la feina, o s’han vist desprotegits de polítiques socials que retallen, vergonyosament, els drets a l’educació o a la sanitat. Els sous precaris instal·len la societat en la precarietat. Però el missatge postveritat diu que agafis un lloc de feina precari perquè un sou digne no és possible. Algú diu que no és possible i allò factible és acceptar el que hi ha disponible: un atac directe al cor de la gent desesperada.

Els poders fàctics i el capitalisme, des de fa uns anys, han entès i interpretat que ja no basta flirtejar amb la classe política per satisfer les seues ànsies, perquè la societat amenaça de treure de les institucions els seus ‘polítics’ servils. Una societat que, creuen, ha estat mal instruïda, mal formada. I açò els preocupa. I de nou tracen la seua nova estratègia. Entenen que cal retocar l’Educació i la Cultura de la gent, si més no en els àmbits de les comunitat i les regions, però amb els dictats de l’Estat. No es pot educar ni culturitzar per a ser diferent.  S’han d’educar les noves generacions sota el concepte del bé i del mal, de la rectitud, de la raó absoluta i única. Tota la resta és l’infern. I ho proven (Llei Wert, targetes sanitàries, privatitzacions de serveis hospitalaris, LOMQUEs, prohibició de símbols culturals, abolició de normes lingüístiques, etc...). Però cal garantir l’ordre, la rectitud i el comportament: la Llei Mordassa, o fer confondre enaltiment del terrorisme amb ironia mordaç per així reduir els malèfics rebels. Mà dura contra els gamberros y maleantes. Però la cosa no els acaba de sortir prou bé i reben la quotidiana expressió de rebuig per part de la ciutadania, fins i tot amb manifestacions històriques. Una societat nova i farta que ha ficat mà a les noves tecnologies de les xarxes socials per fer créixer la reivindicació i per fer valer el clam de justícia social. I açò també els preocupa.




Per tant, com arribar a la gent? Com teixir una nova estratègia per convèncer la gent? Comprar els mitjans de comunicació. Instruiran la població des dels medis informatius. Crearan l’opinió pública. Així, entra en joc la conquesta d’un altre gran poder que volen al servei dels seus interessos. Compren i formen grans grups mediàtics i s’instal·len, per una via o una altra, tant en les grans ciutats, com a les delegacions de les petites comarques. Editorials i redaccions reben ordres per emetre missatges de postveritat, perquè han d’arribar a la gent. Han de fer creure que uns no poden governar perquè són éssers diabòlics de la destrucció i del mal. I així ho explicaran en portades i capçaleres. Han de governar els ‘bons’, els de la veritat, els del bé, els de la rectitud. I ho faran difonent que els mitjans actuen de forma imparcial, amb criteri, rigor i objectivitat, i no hi ha altra “valoració periodística” que la seua. Qualsevol altra opinió estarà afectada, només la seua és la sacrosanta veritat.

I ara ens trobam amb aquesta situació. Uns poders fàctics i un capitalisme vestits de segle XXI i ficats als mitjans: new look, fashion style, amb hackers informatius elegants, cool, per poder fer un adequat reset a la societat, només amb la voluntat d’instaurar la good life; o, si cal, un delete adient a formacions o moviments socials que representen un perill, perquè són virus malvats i destructors. Ara han entès el poder que té un mouse: o sigui, un ratolí damunt una taula.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada