Els protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (3)
Cert que els nomenaments fets per l’Ajuntament de Ciutadella en la forma tradicional, van tenir inconvenients aquells anys (període revolucionari de 1868-1874) perquè al principi molts dels caixers elegits van renunciar a sortir a la Festa de Ciutadella, per la qual cosa van ser substituïts. També ens conta Pons Lluch que l’Ajuntament instava als propietaris de cavalls perquè els prestassin i poguessin anar a la Festa, però que hi van trobar moltes dificultats. També és cert, segons l’autor, que molts dels regidors que eren triats com a Caixer Major, no volien sortir al·legant que no sabien qualcar, però també perquè veien que les noves determinacions imposades pel nou ordre polític a l’Ajuntament creava confusió i desafecte a bona part de la població, segons ens recorda al llibre l’autor en funció de les cròniques de la premsa de l’època. De fet els cavalls participants aquells anys eren pocs. Se’n van comptar només 14 un any als Jocs des Pla. Per tant, aquella festa tan antiga anava decaient per al poble. Dins tota aquesta alteració, indicar, també, que aquells anys van ser políticament convulsos: Junta de Salvación y Gobierno; després hi hagué un rei italià a Espanya, Amadeo de Saboya, que ningú volia i va abandonar al cap de dos anys; hi va haver un temps de República, per després arribar la restauració Borbònica.
 |
| Fotos Antigues de Sant Joan - Facebook |
Tanmateix,
Pons Lluch defensa i elogia els regidors d’aquell ajuntament sotmès a la
Revolució. Ho diu així: “És d’admirar
l’entusiasme i fermesa que posen els edils en el compliment de les normes
introduïdes (i que no dubtaren en acceptar) lluitant abrivadament per
imposar-les, així com l’interès que hi posaren perquè no es trenqués la
continuïtat d’aquestes centenàries festes; aquesta fermesa ens fa recordar
–diu Pons Lluch- el caràcter intransigent
i inflexible que caracteritzava els Magnífics Jurats de la Universitat General
de Menorca i Particular de Ciutadella, que tant van haver d’imposar-se per no
veure interrompudes aquestes tradicionals festes”. (pag. 32)
I en un altre passatge del llibre Sis anys sense Caixer Senyor... una mica més endavant, Pons Lluch reitera les lloances a la corporació municipal, perquè entenia l’autor que aquells membres de l’Ajuntament actuaven, en relació a la Festa, en contra de la seua voluntat i sentiment i perquè notaven que aquella antiga celebració s’havia trastocat i havia decebut el poble. Ho escriu així:
“Tenint en compte els contratemps, oposició i disgusts que els representa la celebració de les innovades festes, sense comptar les dificultats pròpies de tot consistori agreujat per manca de numerari (doblers), no podem per més que admirar els nostres regidors només que sigui per la seua tenacitat i interès per no veure les festes interrompudes”.
Compara els regidors de l’època revolucionària amb els Jurats de la Universitat, i ho fa només per l’esforç de no fer perdre unes festes arrelades a la gent. Pons Lluch s’emociona només de pensar que, més enllà de creences i tendències polítiques del moment, al cor de qualsevol ciutadellenc o ciutadellenca hi roman l’amor antic per una festa.
Però, i en referència al que explica l’autor sobre aquesta immanència que posseïm els ciutadellencs vers Sant Joan, voldria encara afegir una aportació més que ens ve a reafirmar tot el que Pons Lluch ens vol fer entendre, perquè també es pugui entendre que, més enllà d’idees i conviccions, hi ha quelcom innat que ens fa jutjar l’entorn festiu d’una manera gairebé única. És sobre un interessant article de l’antropòleg Jaume Mascaró fent referència a un llibre de l'antropòleg cubà, criat a Ciutadella, Fernando Ortiz i el pròleg del mestre i pedagog Joan Benejam.
I en un altre passatge del llibre Sis anys sense Caixer Senyor... una mica més endavant, Pons Lluch reitera les lloances a la corporació municipal, perquè entenia l’autor que aquells membres de l’Ajuntament actuaven, en relació a la Festa, en contra de la seua voluntat i sentiment i perquè notaven que aquella antiga celebració s’havia trastocat i havia decebut el poble. Ho escriu així:
“Tenint en compte els contratemps, oposició i disgusts que els representa la celebració de les innovades festes, sense comptar les dificultats pròpies de tot consistori agreujat per manca de numerari (doblers), no podem per més que admirar els nostres regidors només que sigui per la seua tenacitat i interès per no veure les festes interrompudes”.
Compara els regidors de l’època revolucionària amb els Jurats de la Universitat, i ho fa només per l’esforç de no fer perdre unes festes arrelades a la gent. Pons Lluch s’emociona només de pensar que, més enllà de creences i tendències polítiques del moment, al cor de qualsevol ciutadellenc o ciutadellenca hi roman l’amor antic per una festa.
Però, i en referència al que explica l’autor sobre aquesta immanència que posseïm els ciutadellencs vers Sant Joan, voldria encara afegir una aportació més que ens ve a reafirmar tot el que Pons Lluch ens vol fer entendre, perquè també es pugui entendre que, més enllà d’idees i conviccions, hi ha quelcom innat que ens fa jutjar l’entorn festiu d’una manera gairebé única. És sobre un interessant article de l’antropòleg Jaume Mascaró fent referència a un llibre de l'antropòleg cubà, criat a Ciutadella, Fernando Ortiz i el pròleg del mestre i pedagog Joan Benejam.
continuarà...
Publicat al Setmanari El Iris - 21 juliol 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada