diumenge, 2 de juliol de 2017

Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (1)

Quan Josep Pons Lluch va publicar els Protocols de les Festes de Sant Joan, jo estava a punt d’acomplir 14 anys. I el vaig comprar i el vaig llegir. I l’he rellegit i consultat moltes altres vegades. És un llibre que ve a exposar com i quan es duen a terme els diferents actes de la Festa; aquests protocols no descriuen el per què ni els motius dels actes, senzillament desxifren el cerimonial a complir per la qualcada i els seus protagonistes. Però aquí rau també la curiositat del lector: el per què d’aquest ritual tant antic i tant pulcre en detalls? Una curiositat que et porta a voler saber més sobre Sant Joan, i per tant a seguir llegint l’obra posterior de Pons Lluch, que es fa imprescindible conèixer per acabar de comprendre la dimensió del que signifiquen uns Protocols de tradició tan antiga.

Estam parlant d’un aplec d’actes, que l’autor va titular Els Protocols... però li podríem dir Litúrgia, com a forma concreta de celebrar el culte litúrgic, corresponent a una església concreta, a una obreria en aquest cas, a un grup ètnic... tenint en compte el fet o origen religiós...
Li podríem dir ritual, conforme a la prescripció, al costum, que és allò fet en el marc d’una celebració comunitària...
Li podríem dir Cerimònia, actes prescrits, per llei o per costum; celebració de qualque cosa solemne...
Li podríem dir Costumari: que vindria a ser la descripció, estudi, etc., dels costums d'un poble, d’una comunitat, d'un país, etc.
Li podríem dir Reglament, conjunt ordenat de regles, disposicions i preceptes, dictats per una l'autoritat per a l'execució d'un servei o per a qualsevol altra activitat...

Pons Lluch va optar per Protocols, que és el conjunt d'instruments públics i altres documents que hi són incorporats amb el temps per definir una actuació, una celebració; que a més vesteix com a més diplomàtic i que sovint li dóna, potser, un caràcter més solemne i formal. Al marge del nom, tot plegat, la intenció d’en Bep Padet era transcriure el ritual antic que havia estat la Festa i que tantes i tantes vegades va llegir a les cròniques i actes de l’antiga Universitat: “Lo que és estat acostumat a fer en lo passat”.  

Diuen que quan s’escriuen les coses i els costums antics, és perquè tendeixen a perdre’s i qualcú en vol deixar constància. Seria aquest el pensament de l’autor? Creia Josep Pons Lluch que la Festa anava decaient? Considerava que la Festa de Sant Joan mutava en un direcció que feia perillar els detalls de la tradició? Tal vegada sí. O també, potser, perquè intuïa canvis significatius en una societat que en aquells anys 70 deixava enrere un règim que havia quedat obsolet i obria una nova societat emergent que, sota el paraigua de la democràcia, iniciava un camí de canvis socials molts ràpids, com així es van fer palesos a finals dels anys 70 i durant tota la dècada dels 80.

En Bep Padet (com també era conegut) sabia què suposaven i com podien afectar els canvis polítics i socials de les èpoques a la Festa de Sant Joan. En té documentades moltes mostres, però, de forma concreta, en l’estudi fet amb el llibre “Sis anys sense Caixer Senyor”, publicat l’any 1989. Va ser el període revolucionari de la Junta de Salvación y Gobierno, presidida per Camilo Mojón, entre 1868 i 1874, de la qual en parlarem més endavant.

Sembla idò que l’autor, durant els anys d’inici de la transició espanyola, volgués treure a llum tots els treballs i estudis que havia investigat sobre la Festa. Volia deixar constància que la nostra antiga celebració, a pesar dels contratemps socials i polítics que havia patit, sempre havia superat les adversitats per mantenir una tradició que a qualsevol estrany li pot sembla impossible la seua pervivència amb tant de detall i després de tants de segles.

Pons Lluch ens ve a dir amb la seua obra santjoanera que, malgrat les vicissituds, apel·lem al tarannà que van tenir antigament els Jurats de la Universitat General, els governs municipals i, sobretot, el poble, que cal considerar també un dels principals artífex d’haver mantingut aquesta Festa tan rica en curiositats i tan rica en l’herència i pertinença. Sant Joan deu ser tot el que hi ha escrit, però també totes i cadascuna de les vivències, no escrites, de milers i milers de ciutadellencs que ens han precedit.

(continuarà...)





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada