La Cultura, un bé necessari

La crisi és un drama dolorós per a molta gent, però una vegada és present, alguns analistes consideren que podria ser positiva en el sentit de corregir, rectificar i reconduir el comportament de la societat. O sigui, que la crisi ha de fer seny a tothom, a tots els sectors.

A Menorca, la Cultura ha donat mostres de saber i voler resistir la precària situació que vivim. És d’admirar el que molts col·lectius i persones desinteressades del món de la Cultura fan i aporten en aquests temps de greus dificultats. La retallada brutal, gairebé total, de les ajudes a les entitats culturals per part de l’Administració Pública feia pensar que tantes i tantes activitats desapareixerien. I no ha estat així. A la nostra illa, la cultura resisteix bé la crisi. I ho fa amb una dignitat exemplar tot i saber que en la majoria d’ocasions compta amb les institucions com a búnquers hostils. Alguns responsables polítics han aprofitat la crisi per intentar desmantellar la creativitat cultural de Menorca, especialment la de col·lectius i persones que els actuals governants voldrien veure desapareguts de l’escena o de la palestra.



De la representació teatral de "L'altre costat de la reixa"


En certa manera podem entendre l’austeritat exercida per les institucions, però no és de rebut que utilitzin el nom de la crisi per anihilar les virtuts culturals menorquines i a més que pretenguin reduir al no res aquella cultura pròpia amb la clara intenció de sustituir-la per altres formes culturals de clara representació imperial. Sí, en bona part és aquesta la finalitat, encara que els polítics de torn s’amaguin rere la disfressa de la crisi.

Retallar la Cultura al·legant que són activitats prescindibles en temps de pressupostos magres és al·legar ignorància, i aquesta és supina quan consideren que la Cultura és un luxe que no es correspon amb la realitat econòmica actual. La Cultura no és una despesa supèrflua, és una inversió. Podrà ser ajustada econòmicament, però no potser desconsiderada ni menyspreada pel poder.

La manifestació cultural d’un individu, d’un grup, d’una comunitat, d’un poble, d’una illa o d’una nació és la necessitat d’expressió humana, inherent a la seua pròpia existència, i és també un necessari exercici de pertinença. Talment escriu el poeta alaiorenc Ponç Pons “som el que llegim i tenim el que dam”. I Menorca és un poble que ha donat molt, perquè ara, uns impresentables li ho vulguin prendre tot.

És per açò que resulten irrisòries les decisions que prenen alguns responsables polítics a favor del no res, o no se sap prou bé a favor de què i de qui, i en contra de col·lectius i entitats que el que pretenen és fer un esforç enorme perquè la crisi -i els polítics que l’aprofiten - no deixi la cultura pròpia en una mena de terra cremada. L’augment de l’IVA cultural fins el 21% no és més que un exemple polític per advertir que “ells” són els qui decideixen qui ha de pujar dalt l’escenari i quina obra s’ha de representar davant el poble. I açò no pot ser propi de la democràcia del segle XXI.

Qui canta els mals espanta, diu el refrany. Idò, que no ens vulguin tapar la boca.

LA CIUTAT ETERNA (Contes santjoaners)

La plaça tenia colors de tots els colors, cavalls com gegants centaures entraven a aquell gran espai. Cavallotis de totes les mides i homes colrats, de pell bruna, suats. Cavallotis de pells brillants i salivera a la boca. Saltaven tant els cavallotis que anaven per damunt la gent que omplia la plaça i caminaven i botaven sense escrúpols sobre la gernació. Equins poderosos es feien amos d'aquella plaça d'or.

Un globus va fugir cel amunt d'un carret de joguines, pistoles d'aigua, martellets de sons aguts, capells de palla, mocadors vermells i ulleres de sol. Sí, un globus fugí d'aquell infern de calor, de cavallotis enlairats sobre la gent, i va marxar cel amunt, lentament... Un al·lotet, dalt es Passeig, es mirà eternament com marxava cel amunt aquell globus de colors amb cua de cordó blanc. Aquella innocent criatura va arrencar a córrer i just al final del Passeig va donar un salt que es va enlairar més que els corsers de la plaça daurada i, volant, s'agafà al cordó blanc del globus de colors. I amb ell va pujar cel amunt fins no sentir l'aldarull de la plaça d'or.

Va anar tant amunt que travessà una planta enorme de nuvolats blancs. I mil vinjolites de plata van acompanyar aquell al·lotet, globus en mà, fins una immensa plaça enrajolada de cotó. Se li va acostar un angelet amb les ales brodades i les voretes amb serrell de fils de plata i or. Duia una guindola posada l'angelet i davant seu li va tocar el tambor i el fabiol i li va dir: - Benvingut siguis, jovenet de Sant Joan, benvingut siguis a la Ciutadella Eterna-. L'al·lotet, globus en mà, va anar caminant per aquella immensa plaça enrajolada de cotó. No coneixia ningú. Però era un espai de tranquil·litat, de murmuris suaus i músiques fines. Davant un carrer fet de xocolati es va aturar davant una volta. La paret de l'arcada era de sucre i un homenet tenia un carret cobert de llepolies.

-Vés- li va dir una dona amb una post d'ensaïmades, -agafa el que vulguis. És en Mà tallada-.

Tenia regalèssia vermella, negra i també regalèssia de garrot; sobres de magnèsia i caramels de tots els colors.

Enfora va veure com arribaven cavalls de fum blanc. Cavallotis que canviaven la seua figura equina, s'estiraven i es feien llargs, s'empinaven amunt, molt amunt amb les potes. Dos homenets conversaven a una tauleta de casino. Un d'ells, de barba blanca i mostatxos estufats li va dir: 

-D'on véns, al·lotet? De Sant Joan? Jo som Mestre Benejam. Aiiii! Quin temps era aquell!! Ciutadella Vella ara és Ciutadella Eterna!-.  I li va dir, a més:

-...I aquest senyor és Mestre Rossó, músic, i està encaparrutat en modificar la partitura d'una sarsuela... Mira! Veus aquell senyor ben mudat? És en Rafel Oleo i Quadrado. Escolta'l: I tu jovenet, no saps que l'origen de la festa es perd dins la foscor del temps... Aiii, Sant Joan, Sant Joan!!...

L'al·lotet va seguir caminant fascinat, globus en mà, per la immensa plaça enrajolada de cotó. Vinjolites d'argent revoltaven l'entorn amb piuladissa musical i molt alegres. Un home sec de mirada viva amb botes de qualcar, camisa, calçons i corbatí blanc, anava tot decidit. L'al·lotet el va seguir, curiós. -No t'ho perdis- li va dir una dona amb davantal posat remenant una olla de xocolati calent. Aquell home, que sabia molt de fabiols, es va apropar a un replà de marbre brillant. Hi havia un home de barbes, estirat. Vestia gonella blanca i jeia sobre unes pells assaonades amb flocs de colors. En Sebastià, l'home de les botes i corbatí blanc, es va agenollar al seu davant i observant l'esglai de l'al·lotet li va dir: -És de nom Joan, és el Baptista-. Seguidament ficant els dos dits dins un pot d'almangra, li pintà una creu al front i als peus. Tot seguit, sortí de darrere el Baptista l'angelet d'ales de serrells d'argent i guindola sonant un tambor i un fabiol.

Un homenet vestit de gris, ulleres de conxa i de somriure irònic li va murmurar:

-Jo som en Miquelet de Roma, però no ho som no de Roma, som de Ciutadella Eterna!!! I sabies que caixer ve de caixa? Aii!! La veritat és que no faig res més que pensar. Sí, sí, són records intranscendents d'una capellana... Vés i escolta aquell que glosa; és en Pere Melis, el mestre que espipollava:

"Sona, sona, es fabiol...
sona i torna sonar...
Aii si un dia desgraciat,
fas veu de canya esquerdada!
Ciutadella malaurada
per sempre s'haurà enfonsat..."

Bocabadat, l'al·lotet de globus en mà, va sentir com un vellet mig ajupit, amb gorra, brusa blava i amb un paner enganxat al braç li deia:

-Jas!! Mig almud d'avellanes. Veus aquell bergant amb americana blanca, amb gorra a la botifarra i es mocador pes coll? És en Rafel s'esquerrà. Era un 'pillo', però ha tornat bon al·lot.

Va a missa, a confessar,
fins i tot en es sermons...
però encara es perd p'es carrerons
i es cavalls de fum fa espantar...
Però com que són de fum, no passa res. na Francisca el va deixar, i... i... ja ho veus co... co... com riu en Joan el Baptista!!  Mira quina gentada va per allà. Va-va-van a sa beguda des Palau de Cristall. Hi ha munts de sucresponjats i còssils plens d'anisat. Hi ha una dona que li diuen s'àvia Joana i fa panets de sobrassada molts bons... Ah!! i crespellets ensucrats i pastissets de set puntes... I veus aquells tres, amb botes de qualcar, esperons, amb frac i corbatí negre? Quin tres! En Xec sa Mosca, L'amo en Tòfol de so n'Olivar i l'amo en Pau d'Algaiarens... Han corregut s'ensortilla i dos d'ells duen canya verda i cullera de plata. L'amo en Tòfol... no n'ha fet cap... i... està-tà trist... mesquinet...

L'al·lotet, va ser envoltat de desenes de cavalls de fum blanc i acompanyat de mil vinjolites de plata va desaparèixer d'aquella immensa plaça enrajolada de cotó.

De cop i volta es tornava veure en l'aldarull dels Jocs des Pla, amb els cavallotis que volaven per sobre la gent en un capvespre de calor i de joia. A l'hort des Pla la gent ballava, menjava dolses i bevia aigua d'anís. Els més petits encalçaven papallons, agafaven poriols i cercaven sargantanes per entre les encletxes. Hi havia dones precioses, esveltes, amb vestits llargs, amb anells i una vintena de braçoletes a cada braç que feien dringar a ritme de cops de ventall. Però aquell il·luminat al·lotet mirava els nuvolats del cel i veia cavalls de fum blanc...

La mare li va mostrar la canya verda amb la cullera de plata que havia guanyat al Pla de Sant ­Joan el conco en Biel just feia una estona.

-Jas!! Tu la guardaràs- li digué.

L'al·lotet es va mirar la canya amb la cullera.... Va córrer cap a la paret on hi havia un globus de colors amb un cordó blanc fermat a un clau. Va desfer el globus, hi fermà la canya verda amb la cullera de plata i va deixar anar el globus que va pujar cel amunt, lentament...

-Però què fas!! Déu meu!! hem perdut sa canya des conco- li va dir sa mare.

-No mamà, no. No l'hem perduda... Veus aquells nuvolats blancs? Idò quan el globus hi arribi, allà, un angelet amb guindola tocarà el tambor i el fabiol... Allà hi ha carrers de cotó i xocolati, cavalls de fum blanc, palaus de vidre i homenets molt entretinguts.
Ah!... i l'amo en Tòfol estarà content.

El franquisme en supositoris

Ens arriben més disbarats de l’Executiu de José Ramón Bauzá. No seria gens d’estranyar que el president balear atribuís les baixes temperatures d’aquest mes de maig a la immersió lingüística aplicada fins ara a les nostres illes; o que vulgui fer creure que el Decret TIL (Tractament integrat de llengües) és un psicofàrmac antidepressiu que d’un més a un altre habilita els professors i professores a donar classes també en anglès, com si ho haguessin fet tota la vida. De fet, el delegat d’Educació a Menorca, Julián Hernández, ja ha manifestat que a la nostra illa el professorat és insuficient per acomplir aquesta norma. A més els centres docents no disposen de prou temps per redactar el projecte educatiu, fet que té a tots els claustres ben desorientats. Bon ball tenim!

Rebla el clau la nova consellera d’Educació, Joana Maria Camps, adduint que els resultats electorals avalen el Govern per dur a terme aquesta inútil involució educativa, de la qual ja s’augura un resultat catastròfic. Aquest és l’argument de la consellera Camps per executar aquest disbarat als centres d’ensenyament. I em deman si els resultats electorals també justifiquen que s’instaurin controls i investigacions per detectar si als centres escolars hi ha professors d’ideologia sospitosa. M’explic. És sabut que alguns inspectors de la Conselleria han demanat a alumnes d’instituts de Menorca si intueixen que tenen prefessors independentistes... o separatistes. Clar, deuen creure que els resultats electorals habiliten el Govern per fer neteja “ideològica”, per açò, deuen entendre que la gent que els va votar els ha manat fer aquestes ximpleries en nom de la democràcia. També ratifica la recent nomenada consellera que l’educació està sobredimensionada. Cal fer retallades a corre-cuita, peti qui peti. Açò sí, els diputats i senadors de Madrid tenen subvencionat el gin-tònic i el whisky, a 3’45 euros el got (tassó per al president Bauzá).

Potser el president farmacèutic creu que la instauració de la democràcia va ser un succedani farmacològic, quelcom semblant a un analgèsic, que va calmar el dolor que van provocar les ferides del franquisme, i que ara, dècades després i recuperat el pacient-ciutadà, els governs poden tornar a administrar grans dosis d’intolerància encara que sigui receptada en càpsules polítiques en dejú,  via oral, intravenosa o rectal, o sigui, en supositoris. No president, a la salut de la nostra comunitat no li escauen sobredosis que maten, més bé li calen consultes amb diàleg per saber com és la diversitat orgànica i aplicar després el remei més adient. Açò sí seria governar. I açò seria fer política més enllà dels vots i les urnes.

Tenc molt clar que és positiu que la dreta existesqui i participi en democràcia. És més, es fa necessària, i tant! Però una dreta que tengui escrúpols, amb seny i coneixement i que no hagi perdut el sentit de l’ètica. Posats a admetre governs, prou m’agradaria que ara fos president el recordat Gabriel Cañellas o Cristòfol Soler, aquest de curta durada. Potser no parlaríem anglès fluït, però les institucions anirien vestides amb molta més dignitat.

Good morning. See you next week.

Tenim més arguments que Extremadura

Diuen que els menorquins i menorquines som un poble hospitalari. Potser seria bo d’esbrinar d’on ens ve aquesta virtut. Tanmateix, quelcom hi deu haver en aquesta classificació que confon hospitalitat amb obediència. La història ens explica que hem estat un poble dominat per altres potències i que sempre hem hagut de claudicar al desitjat esforç d’autoregir-nos la nostra pròpia vida.

Avui dia, aquest fet d’assumir que des de fora decideixen el que hem de ser, el que hem de fer i el que hem de pagar, és una realitat. I de fet tenim motius més que suficients per aixecar la veu. Però en tost de ser nosaltres (menorquins o balears) qui ho facem ho fan els qui manco arguments tenen. I me’n vaig a Extremadura. Sí, el president d’aquesta comunitat, José Antonio Monago, posa el crit al cel quan altres comunitats autònomes demanen al Govern central flexibilitzar el marge del dèficit autonòmic (entre aquestes, Catalunya i les Illes Balears). Diu Monago que no és just que els qui no han acomplert amb els objectius de dèficit puguin rebre la benevolència de l’Estat, en contra del qui sí ho han acomplert. Quina barra té aquest president Monago!

Clica sobre la foto per ampliar-la

Estaria bé recordar-li a aquest senyor que Extremadura és la comunitat que més xucla de l’Estat, i, a més, des de fa ja molt temps. És important recordar que Extremadura i les Illes Balears són molt similars en població; Balears té quasi 1.100.000 habitants; Extremadura 1.108.000. Però tot i açò, els beneficis de l’Estat cap a Extremadura són clarament superiors. En base a les darreres balances fiscals publicades, cada habitant de les illes paga a l’Estat una mitjana de 5.230 euros i el que inverteix l’Estat a Balears representa una mitjana de 3.600 euros per habitant. Sobre el PIB, el dèficit de Balears, entre el que paga i reb, té un resultat negatiu del 14’20%; en canvi el saldo positiu entre ‘entrades i sortides’ a Extremadura significa un superàvit 17’78%. O sigui, cada extremeny paga a l’Estat una mitjana de 3.700 euros i en reb de Madrid 6.000.

També es pot il·lustrar amb els llocs de feina de l’Administració. Balears té 55.700 empleats públics, un empleat públic per cada 20 habitants. Sabeu quants en té Extremadura? 94.000; un empleat públic per cada 11 habitants. Les dues comunitats tenen TV pública autonòmica. El pressupost d’IB3 TV l’any passat era de 26,5 milions d’euros i una despesa en personal de 2,5 milions. CEXMA, la Corporació Extremenya de Mitjans Audiovisuals, va tenir el 2012 un pressupost de 27 milions d’euros amb una despesa en personal de 8 milions. Però qui ha de retallar és Balears, mentre que Extremadura pot viure del benefici de l’Estat, que, de fet, pagam, també, els ciutadans de les Illes.

Bé, podríem seguir, però no cal insistir. Nosaltres tenim arguments per protestar i no ho feim. I així ens va!

Per tant ens hauríem d’aplicar un refrany nostre que diu: “No hem de jeure a sa palla”,  que significa que no hem de ser beneits.

Ignorància o estratègia?

El cúmul de despropòsits que anam escoltant cada setmana, sorgits de les iniciatives polítiques de diverses institucions, sembla no tenir límit. En primer lloc, fa uns mesos, coneixíem unes proposicions de lleis que instaven a canviar la normativa en matèria lingüística, però també dins l’ample marc de la legislació educativa. A ningú li ha passat per alt el que signifiquen, per exemple, la Llei Wert, o les modificacions en l’ensenyament i la nova normativa en matèria de llengües afavorides i empeses pels fins ara consellers Simón Gornés i Rafel Bosch. Iniciatives que han posat en peu de guerra la societat en general i, en concret, la comunitat educativa.

Poc després, surt a la llum pública la reivindicació d’una llengua que anomenen “bàléà”; un altre invent, un altre despropòsit, una altra barbaritat política que compta amb la condescendència del president Bauzá, que, a més, subvenciona una dubtosa entitat per dur a terme l’edició de llibres de text escolars emparant-se en les varietats lingüístiques insulars. I açò, desoint el que diu la Universitat de les Illes Balears, que segons explica l’Estatut d’Autonomia, és la màxima autoritat en matèria lingüística.

Ara, recentment, ens arriben més disbarats politics des de Les Corts d’Aragó. També s’inventen llengües com el Lapao i el Lapapyp, que són el català i l’aragonés que també es parlen a aquesta comunitat. Tot, amb la intenció de fer desaparèixer el nom propi i històric d’aquests parlars i, a la llarga, intentar eliminar la força social i l’oficialitat d’aquestes llengües.

S’han aixecat veus indignades apel·lant a la ignorància de qui promou aquestes iniciatives acientífiques que ignoren les resulocions acadèmiques corresponents. Però el que es pretén és perpetrar un atemptat políticoideològic amb l’objectiu de l’etnocidi; o sigui l’extinció descarada d’unes cultures i llengües pròpies per instaurar-ne una altra de dominant que tots ja coneixem. Tanmateix, tot és fet des de les majories parlamentàries perquè el lingüicidi estigui emparat per una suposada legalitat. I açò no és ignorància, se’n diu estratègia.

Per tant, l’execució d’aquestes polítiques no són fruit del desconeixement. Serem ingenus si així ens ho creim. Els governants impulsors saben perfectament el que fan i on volen arribar, i aprofiten ara les majories institucionals per començar a cavar fosses perquè el que volen és enterrar les cultures i les llengües que conviuen dins l’Estat espanyol; el que volen són uns pobles submisos i obedients.

Així, idò, i com diria el refrany menorquí, açò és “Tenir més barra que un ca de conills”, o sigui, no tenir gens de vergonya. Per tant, no val a badar, que vénen a per nosaltres!

Resiliència

“Resiliència” és una paraula poc habitual i poc comú en la parla quotidiana. Té un parell o tres de significats. És la resistència dels sòlids davant un forta topada; és també la capacitat de regeneració, o de tornar al seu estat natural, d’un ecosistema que s’ha vist alterat per determinades interferències. En psicologia seria la capacitat que tenim els individus per a fer front a una situació adversa.

Mirau idò, si en té de significat avui dia aquesta paraula. Una societat que viu angoixada per les sacsades constants a què es veu sotmesa, fruit de les polítiques espremedores, necessita una bona dosi de resiliència. Ja em direu si no és difícil lluitar a diari contra retallades que ens duen a la desesperació. Les polítiques anti-socials han esdevingut una olla a pressió que qui sap quan pot rebentar. I és que hi ha molts sectors que viuen al límit d’aquest esclat. L’austeritat ha de ser una mesura d’ajust, però no d’ofegament. I ara, ens ofeguen de mala manera.

Alguns responsables polítics cerquen inversions milionàries que afecten el territori; a la vegada que es vanaglorien del 20è aniversari de Menorca Reserva de la Biosfera; una declaració de la que sembla que més d’un no s’ha llegit el contingut ni ha entès la seua finalitat. Volen ampliar carreteres amb macroprojectes de rotondes desproporcionades i amplien aparcaments de platges quan és més que sabut que la platja, objectiu de la visita, no ho és d’ampliable. També treuen fangs contaminats d’un port per llançar-los ben a prop de la costa, amb el que tot açò significa per una illa que vol viure del turisme, però que, alhora, es declara Reserva de la Biosfera. Tot plegat, és molt mal d’entendre. O no.

Potser seria bo que existís una gestió que maldàs de tractar millor els menorquins i menorquines; que no ens fes patir tant, que garantís millor l’educació, la sanitat i la cultura, que són, recordem-ho, tres de les línies vermelles que els governants han passat de llis fa temps i que no es volen adonar de les conseqüències presents i futures.

Per tant, amics i amigues; ja ho sabeu: resiliència mentre els responsables prioritzin les inversions de ciment en contra de les inversions del benestar de la ciutadania, que és el que ara fa falta i que per la qual cosa ja es reclama un canvi.

Esperant es bé, passam es mal; diu el nostre refranyer menorquí, i que ve a dir que l’esperança sempre ajuda. No defalliu, idò. I molta resiliència!

Europa, les telecomunicacions i les llengües

Fa dos o tres anys, Antonio Tajani, vicepresident de la Comissió Europea i Comisari d’Indústria i Empresa, inaugurava l’”Encuentro de Medios de Comunicación” a la seu de l’Instituto Cervantes de Madrid. Parlava i proposava la necessitat d’unificar esforços per part dels mitjans i periodistes de cada Estat de la UE per tractar millor i oferir una major i més sòlida cobertura sobre la “causa europea”. Tajani llançà aleshores tres missatges en modus de consell sobre els mitjans de comunicació dels Estats europeus en la voluntat d’enfortir l’ens polític i econòmic que ens lliga a la UE.

L’italià es va sometre llavors a l’euro-baròmetre per revisar la situació comunicacional i tractament informatiu sobre els afers de la UE. A diari, afirmava, el 97,6% dels ciutadans d’Europa veu la televisió; prop d’un 60% escolta la ràdio i quasi la meitat (46%) llig la premsa escrita. Considerà llavors que eren unes dades gens dolentes en una marc continental de 500 milions d’habitants. Tanmateix, li preocupa el fet que només un 7% d’aquests habitants vegin canals de televisió d’altres Estats. I aquest percentatge es dóna en una gran majoria als països que comparteixen idioma (Alemanya-Àustria i Bèlgica amb França i Holanda, per exemple). Entén que els periodistes i mitjans d’Estats diferents han de conjuminar esforços per informar sobre Europa i les seves polítiques. Destacà i lloà la riquesa d’oferir la informació europea des dels matisos que apliquen els mitjans i els periodistes a cada Estat membre, però alhora li preocupava que els ciutadans no puguin contrastar un mateix fet informatiu en diferents mitjans estrangers i s’hagin d’abastir, només, de la versió mediàtica dels ‘seus’ mitjans. Deia textualment que tots “hauríem de llegir més premsa, veure més televisió i escoltar més ràdio d’altres països europeus”. Així, doncs, Tajani parlava de llengües i, per tant, de la necessitat dels ciutadans d’ampliar els coneixements d’altres idiomes com un element bàsic per caminar cap a una Europa més consistent forjada des d’un marc rector que ens afecta a tots. Segons apuntà el polític italià, Espanya, Grècia, Itàlia i el Regne Unit són els estats on menys televisió estrangera es veu, oposats a Malta i Luxemburg, països on la televisió té la més alta recepció ‘forana’. També explicà, segons les seves estadístiques de 2006, que el “56% dels ciutadans europeus pot mantenir una conversació en un altre idioma que no sigui la llengua materna” (es referia realment a la materna o, més tost, a l’oficial de l’Estat?). D’aquí que veiés que “hi ha un problema d’idiomes, però no és, només, un problema d’idiomes”.

No deixa de ser curiós el fet que reclamava Antonio Tajani als Estats membres de la UE quant a comunicació i llengües. Ell mateix donà l’exemple de parlar a l’Institut Cervantes amb la llengua d’aquest escriptor universal, i llegí uns 15 folis en un bon castellà. Quan sentirem un polític espanyol parlant en català, gallec o euskera en les visites a les comunitats on aquests idiomes en són oficials? La resposta és òbvia: mai, perquè no ho necessiten; no creuen en les altres llengües del seu Estat (en teoria, protegides per la Constitució) i, descaradament, perquè no volen.

                          

És evident la necessitat de conèixer idiomes com a eix d’un futur de garanties i per consolidar un país millor preparat davant tots els reptes globalitzadors. Hi ha Estats a Europa amb una situació econòmica greu, com  Grècia i Espanya, entre d’alrtes. Curiosament els dos Estats citats és on el monolingüisme té un dels percentatges més alts, al qual cal afegir Hongria, un altre Estat monolingüe en plena crisi. Coincidència? Si Tajani proposava més interrelació comunicacional entre els països d’Europa -conèixer, entendre, llegir, escoltar i veure amb més llengües la nostra actualitat-, ¿com és possible que les diferents llengües oficials a l’Estat espanyol estiguin tan segrestades per una legislació que les limita/confina estrictament a dins les fronteres autonòmiques?

 
És així. La llei 46/83 prohibeix l’emissió televisiva fora de l’àmbit de la pròpia Comunitat Autònoma. Només, que per tranquil·litzar els sectors més reivindicatius, el 1999 s’afegí a aquesta llei una disposició addicional que permet la reciprocitat emissora entre dues autonomies contigües si els respectius governs autonòmics així ho acorden (cas balear-català, però limitat i censurat). No obstant açò, igualment estam en mans de la voluntat governativa enfront del que ha de ser un dret ciutadà inqüestionable: la lliure elecció.

Si a Europa la coneixença d’idiomes ha de ser un bé públic en favor de l’enfortiment de la Unió, no ho hauria de ser també l’obertura idiomàtica d’emissions radiotelevisives (i altres mitjans) en llengües no-castellanes a l’interior de l’Estat espanyol? De fet, ja existeix una directiva de la Comunitat Europea sobre serveis de comunicació audiovisual que preveu la recepció de canals que emeten altres estats. Per tant, cal parlar de clar incompliment d’aquesta directiva a l’Estat espanyol, a pesar de les contradiccions jurídiques internes (La Constitució empara el dret a rebre informació qualsevol i ‘protegeix’ –en teoria- les diverses llengües i cultures de l’Estat) i externes que s’emeten des de la UE (directius europees, declaració de principis del Tractat de Lisboa) i de la Comunitat Internacional (Declaració dels Drets Humans, etc).

Tajani, a més, remarcava i recordava el Tractat de Lisboa on el preàmbul diu que existeix el desig “d’augmentar la solidaritat entre els pobles (quins pobles? “Poble” aquí vol dir ‘Estat’ o vol dir base humana social i cultural històricament reconeguda?) dintre del respecte de la seva història, de la seva cultura i de les seves tradicions”. I quin és el nostre Poble? Si Europa parla amb aquest termes, ¿com hem d’arribar a Europa si l’Estat espanyol ens hi barra el pas, si més no, a una part important dels seus ciutadans en la condició cultural? I és que el debat és molt vell perquè Espanya no ens volen entendre, i, per tant, s’hauria de construir un altra camí cap a Europa. I si hem de parlar de finançament, balances fiscals i espolis, el tema es perllongaria fins no acabar mai.

El futur passa per adoptar una posició radicalment democràtica. L’Estat espanyol continua sent un espai polític i jurídic d’inseguretat i ambigu per a molts ciutadans. I tot sembla que duim el camí de pocs canvis, més bé al contrari, anam enrere. A pesar de la solidaritat i el respecte que malden de manifestar els tractats de la UE cap els pobles amb cultura, història i tradicions, la televisió anuncia mal temps i la Constitució manté l’antilogia en la seva finalitat - o bé l’amaguen sigil·losament -.

La voluntat de creure en un futur lliure ens durà al que molts analistes polítics de la comunitat internacional valoren ja com un fet: que el dret dels pobles i dels homes no pot ser prohibit ni negat per cap ordenament jurídic i, per tant, tampoc per la Constitució espanyola. Perquè cal destriar el dret polític del dret jurídic.

Però com sempre, passen els anys, passen les bones intencions dels politics de torn i la nostra societat va perdent l’embolcall que, encara, ens configura com a poble, amb llengua i cultura pròpies. Fins quan?