La lliçó de la Cultura

Davant el paorós coronavirus

Pensar, reflexionar; esbrinar, serenament, el que passa. Una fet històric, una situació que es convertirà en efemèride al llarg del temps. La població actual no havia viscut mai una pandèmia tan paorosa com aquesta, d’abast mundial. Ens hauríem de remuntar a la grip de 1918, amb centenars de morts a Menorca, i uns 50 milions arreu del planeta.

Aquest COVID-19 és un virus que no dona treves i no entén de classes socials ni d’ideologies. Tanmateix, no vull parlar d'algunes estranyes mesures de les màximes autoritats polítiques, sinó de la força de la societat, en aquest cas de la societat menorquina. Una reflexió que em ve arran de la lectura d’un article al setmanari El Temps, que parla de la històrica resiliència menorquina per la condició d’illaïtat, però també de veure, aquests dies, la capacitat i la solidaritat de la gent i dels seus col·lectius.

Foto d'Isabel Alomar (IB3), el passat estiu, representativa de  l'estima de la gent als seus músics i cantants.

L’empresa ideada per Cris Juanico, Shanti Gordi i Leonmanso d’organitzar un concert en directe per les xarxes socials, Tots a ca teua Festival -també la d'altres iniciatives que van retransmetre en directe- per acompanyar la gent confinada a les llars, mereix, no només un llarg aplaudiment (com els que es fan a les 20:00 hores des de balcons i finestres), sinó també una profunda reflexió. Potser pugui semblar que no té més importància que un fet curiós i agraït. Però no. Té molta transcendència si sabem trescar més enllà de les tres hores dels tres dies de gaudir musical davant l’ordinador o el mòbil. Té la importància de constatar la força que té la Cultura -si en majúscula-. Perquè la Cultura és una cuirassa davant les malvestats, és una avantguarda de solidaritat, un gest d’empatia i motor de progrés social. En aquest cas, la música i els seus autors, han posat en evidència que la societat cultural mereix ser més ben considerada i no un simple fet d’oci o entreteniment, que també.

Al marge de la llarga tradició melòmana que atresora l’illa, el panorama insular desplega en l’actualitat una inèdita creativitat musical i viu un dels moments més àlgids pel que fa a la interessant nòmina d’artistes. I en aquests moments de dificultat i d’incertesa, i davant la considerable preocupació sobre la salut comunitària, el col·lectiu de cantants i músics ha donat una lliçó a Menorca amb la seua oferta desinteressada que ha arribat a milers de persones en forma de solidaritat i empatia. Un gest que hem de considerar, donada la crisi social, sanitària i econòmica que ens assetja.

Ningú no podrà negar l’eclosió musical existent: als noms ja citat com Cris Juanico, Leonmanso i Shanti Gordi, hem de recordar també el talent de Guiem Soldevila, Anna Ferrer; grups i cantants amb segell propi com Dos Sipiots i Pèl de Gall; Bep Marquès, Cala Joia, Binigaus Band; o la qualitat versionada de Joe Mina, Pedro Sánchez, Àngels Anglada, entre d’altres. I referència especial a la internacionalitat del músic Marco Mezquida o del cantant líric Simón Orfila. Altres veus destacades són les de Maria Camps o Rita Barber, però també veus en projecció com les de Judith Uris, Lorena Martí, Dani Juanico o Joana Melià, entre d’altres. Músics d’una talla encomiable, com Pere Arguimbau, Sergi Martín, Suso González, Martí Genestar, Lluís Gener, Pere Moll, Toni Genestar Femenias, Simó Bosch, Blanca Coll, Quim Ribó... Als noms pròpies, ens cal també reconèixer el treball excel·lent de les bandes i escoles de música com les que dirigeixen Joan Mesquida, José Agustí Colom, Isaac Mascaró o Lito Arguimbau entre d’altres, que han posat color a tantes i tantes nits menorquines.  I segur que me’n deix molts. I em disculpareu.

Com a col·lectius d’avanguarda cultural també ens cal destacar l’auge de la creació literària on Menorca viu l’efervescència més lloable de la seua història. Escriptors i poetes -que també han aportat, aquests dies, a les xarxes amb les seues obres- han posat la qualitat de les lletres menorquines més enllà de les nostres costes. La força de les arts escèniques és un altre gènere cultural, de llarga tradició, que mostra actualment una transcendència constatable; com també el moment esplèndid en el talent de les arts visuals, amb una nòmina de pintors i artistes que ens omplen d’orgull.

I voldria afegir un sector més a la força innovadora de Menorca: el sector educatiu, pioner i amb un recorregut que ve d’enfora: des de Mestre Joan Benejam, fins als actuals Pilar Benejam, Vicenç Arnais o Pere Alzina, entre molts altres, que ha fet de Menorca un nucli d’avantguarda destacat. A més capdavanter a l’Estat espanyol amb els mètodes de renovació pedagògica.

Idò sí. Menorca ha estat i és pionera en moltes disciplines. Les democràcies sanes i avançades basen la seua projecció i progrés a través de pilars com el coneixement, la cultura i la civilitat (i algun altre). I Menorca, en té una bona nota d’aquests tres fonaments. I si anam més enllà de les tres hores de concert on line d’aquest passat cap de setmana, en traurem conclusions que cal considerar. Perquè ens correspon visionar les coses d’una manera més raonable i amb més sentit comú. El coronavirus ens demostra que tots som iguals, que tots tenim els mateixos drets i deures. Però a Menorca ens ha demostrat també –una vegada més- que som una societat amb resiliència; o sigui, amb capacitat de refer-nos, de superar-nos davant les adversitats.

No entraré a discutir les decisions preses per les administracions i polítics en aquesta preocupant emergència social i sanitària, les quals també entenc que són complicades.  No toca ara i aquí fer-ho. El que sí voldria deixar constància és que la Cultura, l’Educació i l’empatia, són motors de la nostra resiliència. I el que sí pregaria és que els polítics i les administracions no oblidin el sector cultural de l’illa, perquè davant les adversitats com les que vivim –i d’altres-, aquest col·lectiu porta la bandera. Ho demostra el concert on line d’aquest passat cap de setmana, amb milers de seguidors. Una iniciativa altruista que, per si mateixa, mostra la fortalesa i cohesió de la música, de la Cultura.

Gràcies musics i cantants per donar-nos llum i enviar-nos a casa nostra tanta esperança i solidaritat. GRÀCIES.

Bep Joan Casasnovas

El 'coronavirus', la grip de 1918 i Sant Joan.

  Se’m fa difícil posar la TV aquests dies. L’allau d’informació sobre la nova pandèmia vírica em té esgotat i avorrit. Crec que davant la situació d’expansió del coronavirus és necessari mantenir la població informada, però no fa falta alarmar-la tant. Recomanacions preventives, hàbits higiènics i explicar què és aquest nou virus, em sembla bé. Citar cada dos per tres els nombre de morts d’una regió o una altra i sobredimensionar les mesures donades per les autoritats em sembla sobrer i exacerbat perquè no ajuda, ans al contrari, crea espant social i desorientació pànica.

A dia d’avui, el coronavirus ha infectat 2.100 persones a l’Estat Espanyol, de les quals 52 han mort. Però, atenció! la grip comuna ha causat fins a dia d’avui 6.500 morts. Per tant, cal situar-nos. El coronavirus té més capacitat de contagi, però és manco letal que la grip. D’aquí, la preocupació pel col·lapse econòmic i social que suposa una ràpida propagació del virus, però no per la gravetat o nivell de mortaldat. Aquest fet s’ha de tenir en compte!

A més de les pors infringides per les informacions mal donades, surten les especulacions sobre les mesures preses en els afers públics en actes i espectacles socials. Es suspenen representacions teatrals, competicions esportives, concerts, jornades, exposicions, presentacions, etc, etc. I com no, ja ha sortit la Festa de Sant Joan: Es farà o se suspendrà?

L’any 1918 (i fins ben entrat 1919) hi hagué una pandèmia d’una grip molt potent. Hi hagué alarma per la mortaldat que causà i amb la velocitat amb què es va escampar arreu del món. De fet, a aquesta afecció la van anomenar la gripe española. Va esclatar el març de 1918 i va córrer com la pólvora. Aquesta grip va  ‘matar’ més de 40 milions de persones a tot el món; prop de 300.000 a l’Estat espanyol i moltíssimes a Menorca, on s’hi van calcular unes 1.500 persones infectades. Ciutadella va ser la més afectada on el virus gripal va ser especialment virulent, amb centenars de morts.

Els experts en biologia viral i altres instàncies mèdiques apunten que el coronavirus resta inactiu quan la temperatura ambiental arriba als 25 graus (també si les temperatures són molt baixes. Las màxima expressió d’aquest virus es troba entre 13 i 24 graus). En aquest sentit actua molt similar al virus de la grip. Alguns dels més saberuts en la matèria indiquen que amb l’arribada de la primavera i l'estiu; amb la pujada de les temperatures i els dies càlids i solejats la transmissió del coronavirus remetrà significativament. Un alè (sostingut), idò, de cara a la celebrar Sant Joan amb normalitat!

L’any 1918, la grip tingué tres fortes onades epidèmiques, amb les conseqüents defuncions. La primera, de març a maig; la segona, d’octubre a desembre, que va ser la més potent i letal; i la tercera, de març a maig de 1919.

Tornem a Sant Joan. A pesar dels estralls que provocà aquella potent epidèmia l’any 1918, Sant Joan es va celebrar amb total normalitat. El contagi es va reduir quan va arribar la calor. Alshores, El Iris de 18 de maig de 1918 se’n feia ressò i, davant la incertesa, instava l’ajuntament a actuar:

“¿Qué pasa? Creemos, llegado el momento, de dar un topque de alarma. Se acercan las Populares Fiestas de San Juan i no ha sido nombrada aún la Junta de Cajeros de la misma. Según la tradicional costumbre, dicho nombramiento debe hacarse por el Ayuntamiento el  día 9 de Julio, y desde entonces han pasado muchos meses y hasta se rumorea si las alegres fiestas no se celebraran” . (Extret d’El Iris especial de Sant Joan de 1985).

De fet, l’1 de juny de 1918 es van nomenar els càrrecs de la Junta de Caixers: Pere Riera, capellana; Faustí d’Olives Saura, Caixer Senyor (substituït per Josep d’Olivar) Francesc Moll, pagès de Torralbet; Francesc Coll, pagès de sa Font Santa; Joan Monjo, ferrer, Caixer Casat; i Josep Marquès, arader, Caixer Fadrí. Tots ells, i la corresponent qualcada, de la mà del fabioler Josep Truyol (en Bep Candela) van celebrar un Sant Joan de dalt de tot, com ho són gairebé tots.

Va sotmetre la calor el virus de la grip aquell any? No ho sabem. Però seria possible segons els experts d’ara. Passat l’estiu d’aquell 1918, i arribats al mes d’octubre, el virus de la grip va revifar de nou i va ser més violent que el primer brot de primavera. A Ciutadella, van morir moltes persones, entre elles l’apotecari Miquel Seguí, llavors el titular de la Farmàcia Llabrés de davall ses Voltes; quatre dies després també moria el mestre de música Guillermo Alba, regidor de l’Ajuntament i també exdirector de la Banda. Aquell fatídic mes de novembre de 1918 va provocar molta por i desconcert. L’Ajuntament anava desbordat per poder atendre les famílies infectades. Des de Maó arribaven metges per socórrer els malalts i des de l’Ajuntament de Maó es va organitzar un concert per recaptar fons destinats a auxiliar les necessitats que l’epidèmia causava a Ciutadella. (1)

Ja el mes de desembre, la cosa es va normalitzar i així ho conta El Iris de 1918 en la seua edició del 4 de desembre: “...la Junta Municipal de Sanitat, davant la davallada de casos de grip decidia, per unanimitat, autoritzar que a partir del diumenge 8 es tornassin a obrir els cinemes i altres espectacles públics. A partir de dilluns 9 es tronarien a obrir les escoles, prèvia desinfecció de les mateixes”:

Aquella virulenta grip va tornar revifar el més de març de l’any següent, però va desaparèixer a frec de l’estiu. Per la calor?

El meu avi matern, Jaume Mascaró, va viure aquella grip letal quan tenia 20 anys; l’avi patern, Bep Casasnovas, en tenia uns quants més. M’agradaria ara escoltar la seua opinió respecte aquesta nova crisis viral un segle més tard, després que ells visquessin aquell infern en una època en què no hi havia ni els mitjans ni els recursos d’ara.

És ben cert que el món dona voltes i allò que se’n va, torna. Els cicles vitals, d’una manera o altra es repeteixen. Jo crec que la força del coronavirus remetrà notablement d’aquí al mes de juny. És una suposició. O una esperança.

Tanmateix, davant la gernació que acull la festa de Sant Joan avui dia, i al mateix nivell de precaució amb què s’actua ara, no estaria malament cancel·lar totes les rutes marítimes de son Blanc fins el 26 de juny. Mesures de prevenció que vindrien molt bé per acabar de controlar la propagació d’aquest maleït coronavirus. No ho trobau?

La Constitució contempla el dret d’autodeterminació

“La democràcia és acatar les lleis establertes”. És una frase que sona molt en boca dels polítics que no volen sentir ni parlar d’un referèndum a Catalunya (ni a cap altre lloc de l’Estat espanyol). Ho solen rematar amb el compliment de la Constitució i al·ludeixen, en concret, a l’article 2 del Títol Preliminar, aquell que especifica que la Carta Magna es fonamenta en “la indisoluble unidad de la Nación espanyola y patria común e indivisible de todos los españoles”. I d’aquí no treus als qui no volen tocar ni una coma del text constitucional ni volen que res evolucioni, ni que sigui la vida política i social de territoris amb drets històrics. Altres disbarats que s’escolten de polítics espanyols és que en un hipotètic referèndum d’autodeterminació per a Catalunya haurien de votar tots els ciutadans espanyols. I és clar! Davant aquesta tessitura un es demana per què al referèndum d’independència d’Escòcia no hi van votar tots els britànics? I al de Quebec tots els canadencs? I per què al referèndum del Brèxit no hi van votar tots els ciutadans de la Unió Europea?

La Constitució no és la Bíblia ni ha de ser una norma blindada i hermètica que no pugui donar sortida a les diferents situacions polítiques d’un Estat i/o els seus territoris. A més, l’actual Constitució, tot i que és contradictòria, limitada i antiquada, té mecanismes de desenvolupament per poder resoldre moltes situacions, però no se la vol interpretar en aquesta direcció de flexibilitat. I és aquest el problema: la voluntat.

Nel Martí, exdiputat del Parlament balear -i un dels millors polítics que ha donat la nostra illa- explicava en un article recent les enormes dificultats que suposa incloure el dret d’autodeterminació per la via de la reforma constitucional. I és cert. És molt difícil tenir garantia d’èxit en el procediment per incloure novetats com el dret de lliure determinació a la Carta Magna. Però la Constitució, analitzada amb voluntat jurídica i amb ambició per resoldre el conflictes polítics, ja contempla el dret d’autodeterminació.

Miquel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels pares de la Constitució, exdiputat d’AP i UCD, percep que la Constitució és apta per resoldre molts conflictes actuals. De fet Herrero de Miñón considera Catalunya i Euskadi com a nacions. Fa uns anys, al Parlament basc va dir que “los derechos históricos son la Constitución del pueblo vasco”. Defensava que aquests drets històrics “fundamentan la capacidad de decidir del pueblo vasco", amb la qual cosa formulava l’autodeterminació a Euskadi per a “la integración voluntaria del pueblo vasco”. Segons aquest pare de la Constitució, idò, Euskadi, com a poble històric i amb drets propis, té adquirida la condició de sobirania, si més no de cosobirania. També en una altre article ben curiós de fa 21 anys afirma que "La autodeterminació cabe en la Constitución", interessant perquè és un home que surt de l'antiga Alianza Popular i es mostra més oberturista que molts socialistes i la dreta actual, que blinden aquell text del '78 com a intocable.

Julio Anguita, un altre dels polítics històrics de l’Estat espanyol, fa anys que diu que la Constitució pot acollir el dret d’autodeterminació perquè Espanya té signat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. I aquesta és un drecera jurídica i constitucional que ha de permetre la lliure determinació dels pobles o nacions sense la necessitat de la reforma de la Carta Magna.

Ho concretam. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics és sancionat pel rei Joan Carles I d’Espanya el 13 d’abril de 1977, un any i vuit mesos abans que fos aprovada la Constitució Espanyola (6 de desembre de 1978). Aquesta Tractat Internacional diu a PARTE I (els destacats en negreta són meus):

Artículo 1.1 Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.

Artículo 1.3 Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.

I ara anam a veure la ‘nostra’ Carta Magna, la Constitució espanyola, que diu al Títol I - De los derechos y deberes fundamentales:

l’article 10.2:

“Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.

Però la Constitució espanyola és encara més explícita sobre aquest tema, en el Títol III, Capítol Tercer, De los tratados Internacionales, en concret als articles 95 i 96. Els veim:

Artículo 95

1. La celebración de un tratado internacional que contenga estipulaciones contrarias a la Constitución exigirá la previa revisión constitucional.

2. El Gobierno o cualquiera de las Cámaras puede requerir al Tribunal Constitucional para que declare si existe o no esa contradicción.

Artículo 96

1. Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional.

Estam, per tant, davant un via claríssima, apta i ràpida per poder resoldre la compatibilitat del Dret d’Autodeterminació a l’Estat espanyol. És cert que aquest dret internacional es pot contradir amb l’article 2 del títol Preliminar de la Constitució que afirma “...la indisoluble unidad de la Nación española y patria común e indivisible de todos los españoles...”, però hi ha raons per aplicar el dret internacional:

1.- Perquè és un tractat que assumeix Espanya abans d’aprovar-se la Constitució.

2.- Perquè l’article 1.1 del PIDCP (=Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación) forma part de l’ordenament jurídic intern; o sigui és llei espanyola perquè així ho especifica la Constitució segons l’article 96 (=Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno).

3.- Si l’article 1.1 del PIDCP s’interpreta com a contradictori amb la “indisoluble unidad de España...” es pot demanar al Tribunal Constitucional que es manifesti.

4.- Perquè si qualque contingut de la Constitució és contrari als Tractats Internacionals, s’haurà d’optar a la revisió constitucional (art. 95 Constitució).

5.- Perquè “la indisoluble Unidad de España” no és cap dret fonamental ni universal, i sí ho és la lliure determinació dels pobles.

6.- Perquè les constitucions democràtiques es basen en els drets fonamentals i les llibertats de la Declaració Universal dels Drets Humans i dels tractats internacionals que cada estat té signat.

Així idò, la possibilitat d’un diàleg prolífic dins la legalitat constitucional i internacional és ben palesa per poder encaminar la possibilitat de convocar un referèndum de lliure determinació dins l’Estat espanyol, sigui per a Catalunya o per a qualsevol altre nació o nacionalitat.

Tot el que sigui predicar el contrari, són vuits i nous i cartes que no lliguen, i és només la manca de voluntat democràtica per resoldre un conflicte que s’emmarca dins l’exercici de la política. No són les lleis que fan una democràcia, és l’exercici lliure d’aquesta que farà lleis d’acord amb la voluntat popular. Però a més, aquestes lleis ja existeixen a nivell internacional i són emparades i avalades per la Constitució espanyola.

Que no ens vulguin robar la llibertat sota el filibusterisme intolerant d’una visió vuitcentista de l’Estat espanyol! Per tant, Sit and talk, que no hi ha cap il·legalitat manifesta.

Cau el teló de setembre amb la llum daurada de Líthica

Líthica posa el teló al setembre. De nou, els racons enigmàtics de les pedreres de s’Hostal ens porten al gaudi del teatre. Un teatre itinerant, una proposta molt encertada que et situa a diferents escenaris, sense bambolines, tots ells naturals; racons que sempre són especials i avui amb un fil musical en directe composat de violí, de flauta i arpa i també d'una veu soprano. Diàleg i, sobretot, monòlegs per a la reflexió, per a revisar la vida, el temps i els dies en què ens correspon obrir els ulls en aquest món trabucat.

És el resultat de la magnífica representació escènica de Fuerzas, de la companyia No som tres. Un capvespre de llum daurada, ideal per a presenciar la posada en escena dels actors i actrius, que basen els seus textos en les històries de la mitologia grega.

La vida immortalitzada, el món dels mortals; la complicitat dels humans i alhora la seua pròpia simplicitat; els pensaments que ens coaccionen i ens alliberen a la vegada; les creences i l’escepticisme; el poder de les divinitats i els seus súbdits; l’enveja i la llibertat; el poder i el càstig; la lluita dels mortals contra déus i deesses. En definitiva, la nostra mateixa vida transmesa a través dels segles que s'esdevé en l’actual bogeria del món, aquest món de reminiscències hel·lèniques que hem heretat i que, inconscients, encara mantenim. I tothom en disposa de les seues fonts i les seues influències, i tot és un camí possible, sigui dins el somni o  a través de la mateixa realitat mundana. Cadascú hi troba el seu criteri per fer-hi camí, per viure-hi els dies que tenim assignats, sigui des de la psique o de la soma; des de l’esperit i l’ànima o bé des de la matèria que som i que percep les sensibilitats orgàniques.

Gràcies a la directora, actriu i autora del muntatge, Belén Martínez; als actors Fabián Lisboa i Mario López; a les actrius Sandra Lucena, Virgínia García i, de forma especial, a Gemma Moll, pel seu treballat creixement en les arts escèniques. Alhora, i com no, agraïments al muntatge musical de Nano López, amb les interpretacions en la veu prometedora de Laura Fernández Moll; a l’arpa de Elena Armenteros i la flauta i violí de Gabi Soriano.

En definitiva, un teló esplèndid a un mes profitós, que ha clos aquest setembre a les Pedreres de Líthica, amb la llum tènue i hipnotitzant; la llum de la Menorca daurada que s'ajeu en aquest oracle clutadellenc.

Adéu estiu. Gràcies Líthica.

Tarta Relena, les veus de la glòria

Tancament de luxe del Festival de Pedra Viva a Lithica, Pedreres de s’Hostal. Brillant i magnànima l’actuació de Tarta Relena, un duet que va fascinar l’auditori en un vespre la mar d’agradable. 

Helena Ros i Marta Torrella, dues al·lotes de Barcelona, van aterrar, voleiant, a les Pedreres per convertir aquest màgic enclavament en un oracle de les divinitats. Dues veus que presentaven el seu treball discogràfic titulat Ora pro nobis, on únicament les seues veus en són les protagonistes de l’espectacle. Dues cantants a capela, dues veus polifòniques que no necessiten d’instruments per acompanyar-les perquè llurs veus porten incorporada la música. Ho fan tot: melodia, harmonia, sons i ritmes. 

La proposta és basada en la música tradicional de la Mediterrània, amb peces populars corses, morisques, gregues, catalanes, mallorquines i menorquines (d’aquí, la popular Cecília). És, per tant, una aposta de recuperació i dignificació de les músiques mediterrànies antigues que, des dels sediments d’aquestes peces populars, revaloren la identitat dels pobles i cultures d’aquest antic Mare Nostrum. I açò és de lloar. Però si hi afegim la brillantor del seu cant, en queda una representació musico-cultural sublim. 

Però no només fan música amb les seues veus sinó que també emeten una fonètica perfecte en cadascuna de les llengües cantades. Una dicció fonològica encomiable, especialment en les cançons tradicionals de les Illes Balears, pel que demostren prou coneixements dialectològics per oferir-nos, així, unes representacions molt dignes i exactes i ben lligades a l’oralitat originària de cada zona.

La posada en escena de l’esdeveniment era senzilla, però encertada. Portaven un vestit blanc fins els peus amb uns complements negres. Així, per tant, escoltar Ros i Torrella ahir entre el marès de les Pedreres de s’Hostal, era com si qualcú t’obrís les portes de la glòria; com si unes veus angelicals et convidassin a una arcàdia de sonoritat magnificent; com si haguessis accedit a un cel melòman d’on no voldries davallar durant hores i hores.

Gràcies Marta i Helena. 

Gràcies Festival de Pedra Viva. 

Gràcies Lithica, Pedreres de s’Hostal.

Reflexió d'estiu

Ha clos l'agost, però no l'estiu. A pesar que molts fan coincidir una cosa amb l'altra, no és així. No ho ha de ser. Amb tot, des del mes de maig podem dir que fa estiu. I han passat coses perquè aquest temps estival m'hagi sacsejat la quotidianitat més o manco establerta. Hi ha hagut pèrdues i desconfiances que, d'una manera o altra, dolen, perquè no s'acaben d'entendre. Per la forma, trista, i també per falsàries, en gran part. És una decepció per creure que hi havia més complicitat i confiança, però no hi era (mea culpa, potser). I aquestes coses se’t fan estranyes perquè els qui van tirar la “pedra” amaguen la mà i somriuen, com si res no hagués passat; en silenci, com en la picaresca dels jocs d’infants. I sí, va passar, perquè “la pedrada” fa mal, si més no durant un temps, fins que sana, clar. Però resten alguns dubtes: els “somriures estranys” no sé molt bé que volen dir, si inconsciència o remordiment. Tanmateix, per resoldre’ls hi hauria d’haver el diàleg, la transparència, l’honorabilitat, la humanitat, l’elegància...; o sigui allò que ens fa adults assenyats i coherents. Però no, persisteix l’”estrany somriure”... i el silenci. A més, després del sotrac, saps de qualcú (una altra decepció) que demana al nou servei de la sala posar una cortina a la porta de la cuina perquè no es vegi com funciona i el que s’hi cou. Trist, molt trist.

Amb tot, no s’acaba el món i cal aixecar-se i fer camí. Sí, caminar. Perquè és sà i cura, com l’aigua de la mar. I mentre camines recuperes activitats que vas deixar fa un temps (Gràcies GleamIsland!) i, a més, vols omplir de música aquest llarg sender d’estiu que es va tòrcer a mitjans mes de juny. Caminar proporciona noves imatges, nous paisatges, que fan pensar, que t’acompanyen. Sempre he cregut que caminar per Menorca mai és caminar sol, i fer-ho amb qualcú és fer-ho en comunitat. Mentrestant, et creues amb nova gent, que saludes i coneixes. I retrobes persones conegudes que esdevenen una agradable novetat amical, per compartir bons moments de vetlades, de músiques i de somriures (Gràcies per les estones). I aquelles amistats més antigues, que encara hi són, quan, sense elles saber-ho, t’ajuden moltíssim. 

Trescar pels camins de l’estiu és fer-ho vestit de llum, necessària quan t’has vist sota un espai ennuvolat que et fa creure que perds la complicitat d'altra bona gent. Potser no era aquella la "teua" gent. Nosaltres, vosaltres i ells ens equivocam i potser d’aquí neixen els dubtes. I aquests cal espolsar-los fent una bona calada per les platges de l’estiu. I, tanmateix, seguir caminant i confiant amb qui vol compartir, amb qui no té prejudicis i s’obre al gaudi i a l’estima, com la finestra que s’obre a l’alba.

Hi ha la llum diürna de l’estiu; hi ha els colors contra la fosca i nits de lluna plena que són fetes de músiques variades en fosquets i vespres complaents. I les nits s’han fet també molt especials.  Des dels concerts de Traginada i el memorable Pink Floyd Simfònic a la plaça des Born el mes de juliol, fins a Leonmanso i Andreu Valor a Ferreries el passat cap de setmana. Entremig, Coque Malla, Kiko Veneno, Guillem Soldevila, Sopa de Cabra, Shanti Gordi, Quartet Vela, Dos Sipiots, Cris Juanico...(i qualcun més que segur que me deix) han fet que l’estiu fos més complet, tant a l’aire lliure, com en sales o claustres magnífics. 

A la música hi ha hagut també els actes de les lletres i l’art dramàtic. He participat a la reinauguració de Vadllibres amb una lectura poètica i en la presentació del llibre Sons Bruts de Carles Rebassa (premi Carles Riba de poesia 2018), a més d’assistir-hi en altres actes literaris i de glosat. També he assistit a les representacions dramàtico-musicals de Pedra Viva, a Lithica; a l’escenificació de L’ombra de la Mola, de Josep Mercadal, a Maó; a Illanvers, a can Saura, i al recital poètico-musical Nura, de Ponç Ponç i Guillem Soldevila. A més de qualque exposició i altres actes. 

Hi ha a Menorca una creativitat cultural i musical ben viva, i uns talents menorquins (joves i grans) que caldria reconèixer molt millor i impulsar molt més des de les institucions, sobretot a Ciutadella, i amb més equitat des del Consell. Tenim molt i bo i els hauríem de seguir gaudint a Menorca. Amb tot, agrair a les entitats privades la feina extraordinària que fan per la Cultura durant l’estiu, tot i que caldria l’esforç per fer més dinàmic l’hivern.

Però hi resta encara el setembre, que a mi m’agrada dir-li L’estiuet dels menorquins, perquè és més tranquil, manco estressant i més nostrat, i ho té tot per gaudir. Visitar els racons de l’illa i omplir-me de música i lletres, com la trobada de Poetamics, plena de versos, aquest proper dijous a Sant Lluís; o a la participació a Sant Patrici en un recital sobre el vi, el proper dia 21. Però també d’altres plaers que segur que hi seran.

Per tant, seguiré caminant per trobar la complicitat i la confiança; per trobar la llum de l’estiu i cercar els colors contra la fosca; i sanaré les ferides i cicatrius, i foragitaré els dubtes. Perquè sí. Per compartir somriures i converses amb una cervesa ben freda, o brindar amb el vi a les tertúlies, amb el vi de vida.

Vi de vida

Vi, una copa de vi, una copeta agraïda.

Beguem el brou vetust, el vi clàssic d’esguard,

de música i ball, de les lletres i l’art...

Beveu el vi d’amor, que no és picat i envida.

Assaborim el tast del vi que no es covard,

que du el gust i el plaer i empeny l’embranzida;

que inspira i té l’aroma de musa vestida

que quan dansa i recita mai no es farà tard.

Aprenguem dels efectes alquímics, que els té:

que eixampla l’esperit i tanca la ferida,

que construeix la pau, que no mata i du el bé

i fa cantar poetes amb la veu lluïda.

Glopeja el vi que et mostra el somni i el sender...

Estima el vi que estima, estimat vi de vida.

Bep Joan Casasnovas

Agost 2019

Sons bruts, la reacció que demana el cos

Presentació del llibre Premi Carles Riba 2018 de poesia

Fer un llibre de poemes al llarg de 15 anys fa pensar que és un llibre treballat, però també és l’expressió de les experiències viscudes al llarg del temps. És el temps en què l’autor, Carles Rebassa, va tardar per enllestir el poemari Sons bruts (Premi Carles Riba de Poesia 2018). Jo que no en som massa de presentar llibres, senzillament perquè pens que em falta molt de bagatge crític i coneixement per esfilagarsar la literatura que fan els altres -i més de poetes sòlids com és Carles Rebassa-, m’he atrevit, a petició de l’autor. Perquè el conec i perquè l’acceptació de l’encàrrec m’obliga a llegir el seu poemari, i açò m’agrada; i perquè em posa el deure de dir coses sobre allò que he llegit. I també perquè llegir fa escriure i tot plegat fa literatura, que és la nostra bereneta diària. Per tant, també aquesta vegada, aquesta presentació, ha estat un punxó, un estímul per a mi.

Vaig conèixer en Carles a Formentera, a una trobada de poetes organitzada per l’Obra Cultural de Formentera. Allà ja vaig percebre la força poètica d’aquest mallorquí de Palma establert ara a Barcelona. A la pitiüsa menor vaig entendre que ell ho vol dir tot a través de la poesia. I ho fa, i ho escriu molt bé. Amb la irreverència, si cal, de tot allò que vol dir; amb el coratge sonor de tot allò que vol denunciar; de tot allò  que sent en l’amor i el desamor...

Dijous 1 d'agost, a la llibreria @Vadllibres, de Ciutadella

Diu que ha escrit el llibre en 15 anys. Va començar als 25 i l’acabà als 40. Durant tot aquest temps hi ha l’aprenentatge i un trànsit cap a la maduresa, que té ben consolidada. Tanmateix, pens que aquest poemari de Sons bruts no ha madurat, va néixer madur. Perquè jo no he sabut destriar quins sonets va escriure als 26, 27 o 28 anys, dels que ha escrit als 38, 39... M’han semblat tots molt madurs. Per tant, els 15 anys de treball són l’espai on hi ha acumulades les vivències per poder dir i explicar, però no és l’evolució del coneixement de l’art poètica, perquè aquesta, ja es veu, la té assimilada de ben jove.

Sé que Carles Rebassa és tot ell poesia. És poesia intel·lectual, de literat assaonat, però tot ell és també poesia de carn. I així ho manifesta en aquest llibret, en què considera que és el cos que escriu poesia, el que vessa literatura, el que troba en la quotidianitat i en la mirada diària de la vida els ornaments per a dir la vida en clau poètica. Allò habitual, normal, ell ho transmet en art poètica. A allò que no li donam importància per senzill o previsible, ell ho fa novetat amb el filtre de la poesia. 

Oscar Wilde deia que hi ha dues normes per escriure: tenir cosa a dir, i dir-ho. Bé idò, el nostre poeta, té molt a dir, i ho diu. I ho expressa en tot el que viu: les vivències, les mirades, els gestos, les interpretacions. En fa de l’experiència de la vida un plec poètic. En tots els sentits. Veu l’amor, la injustícia, els abusos socials i polítics, les crueltats... Veu la mort, sent el dolor, manifesta la solidaritat... I açò el converteix en un informador que filtra les emocions viscudes a través de la seua art literària. Per açò és pulcre envers l’amor, perquè estima amb tot el cos; però rebel contra la malvestat perquè no l’admet; és molt sensible envers el dolor, perquè crema i fa mal... I totes aquestes emocions li remouen l’interior i per tant li sacsegen el cos, que és el que acaba escrivint. Com ell mateix afirma, “un llibre l’obre i el tanca el cos i la poesia el destil·la”. “Els llibres –diu- s’acaben per voluntat expressa del cos”.

 Tanmateix, entenc que la seua poesia és un manifest d’amor en tot el seu conjunt. Perquè el que persegueix és estimar i ser estimat, en tot el seu ventall d’interpretacions. Les indignacions que hi trobareu en la seua literatura són provocades per l’amor; les seves irreverències són fruit de les injustícies socials i les repressions contra la llibertat; el dolor és l’absència de l’estima que li crema per dintre i per açò el cos li crea reaccions que ha d’apaivagar a través de l’escriptura. I el cos ho sap i ho expressa.

 Dijous 1 d'agost, a la llibreria @Vadllibres, de Ciutadella

Escriure contra la despersonalització, la desesperació i la destrucció de l’interior. I cercar una sortida. Al final del llibre en Carles ho explica, jo ho resumesc:

Picasso pintava per no tirar-se per una finestra, com deia Blai Bonet. Àngel Terrón, un altre gran poeta, n’és també d’escriure per foragitar els mals que el paralitzen. Rebassa també ha agafat el fil d’aquesta necessitat i diu que escriu per no envestir-se per les parets i per sanar els mals. Sònia Moll, escriptora i poeta, en va fer una definició semblant arran d’un història que va contar del seu pare, Antoni Moll Camps. Davant un fet, una inquietut o neguit, , Sònia Moll deia que “el Problema no és la ràbia que et pugui causar un fet, sinó què decideixes fer amb la ràbia”... Bé, en aquest cas seria escriure.

Davant una calrada, una indignació, un dolor compungit insofrible, escriure és una teràpia i a més un llibre que haurà acabat el cos.

Llibre, aquí, el podríem fer sinònim de caminar. I qui regeix l’activitat és el cos. Escriure un llibre és també una manera de buidar-se, per no tirar-se per la finestra, o per no estavellar-se per les parets de casa. I és com el caminar. Escrius fins que el cos diu que s’ha acabat, perquè camines fins que el cos diu prou.

Sons brutsés un llibre brutal. Perquè tot allò que el poeta sent, veu i experimenta ho destil·la amb una literatura acurada, sòlida, pulcre, completa... Carles Rebassa mostra un bon domini de la llengua literària i açò per al lector és un complement de gratitud. Perquè una cosa és llegir un text qualsevol (informatiu o divulgatiu, per exemple) i una altra cosa és que una notícia o un fet sigui explicat a través del filtre poètic, per açò, Són bruts és una història, o vàries, feta en poesia, que pretén arribar al lector d’una altra manera, aquella que també ha de satisfer el cos del lector.

Un altre fet curiós d’aquest Premi Carles Riba 2018 és que és un llibre fet només de sonets, 68. Ben curiós en el temps que corren que s’opti per una estructura de rima i mètrica en el format clàssic per excel·lència, que és el sonet. Jo que som sonetista, ho agraesc molt. Tanmateix, Rebassa fa els sonets sortint del model de dos quartets i dos tercets i agrupa els versos en vuit i sis estrofes. No hi fa res, segueix sent un sonet, perquè clava la rima i la mètrica, i per tant s’aguanta perfectament. Aquest fet, sembla, que ve influenciat pel mestre Terrón que parla del sonet com una “forma tancada” i no en la seua distribució dels versos.

Tanmateix, com ho va explicar fa temps Salvador Oliva, la mètrica i la rima no signifiquen res en un poema, si el que està escrit no és un poema, o sigui, no diu res, no transmet, no arriba al cos del lector. Cosa semblant ha escrit també Xavier Serrahima darrerament sobre Sons bruts, respecte al contingut poètic i estructura emprada. El contingut el fa, el continent l’engalana. Aquest llibret du una excelsa poesia i una brillant essència poètica. Però a més, l’autor ha tingut el gust d’encaixar-lo en una estructura tècnica, que des del meu punt de vista li confereix moltíssim de mèrit. És, per tant, i des de la meua modesta opinió, poesia en majúscules. És dels poemaris que més he gaudit darrerament, perquè és saludable, clar, fet des de l’interior, amb el cos i l’ànima i amb un coneixement i domini literaris inqüestionables, -no debades obté un dels premis més prestigiosos de la poesia catalana, el Carles Riba-. És, idò, literatura de marca.

Per dir-ho clar i planer, Sons bruts, és un llibre brutal, poèticament parlant. Si el llegiu notareu que el cos vos reacciona.

Ciutadella, 1 d’agost de 2019.

La tradició com un valor d’estima

Necessària. I torna. Sí, sempre torna. I ho fa per renovar-nos, per necessitat peremptòria. Perquè en aquest racó mediterrani de Ponent necessitam aquesta cita que obre l’estiu i que ens és inherent a la nostra existència ciutadellenca, si fa no fa. Una mena de transsubstanciació que vessa una essència antiga ben prou complicada d’explicar. Tot es tenyeix d’un encanteri especial, ric de vivències, exultant en sensacions, de mirades empàtiques, de ganes de viure; però també de records i enyorances, de temps perduts i recuperats alhora. Hi som tots: els que van marxar un dia, tornen per la porta discreta de la memòria; els que hi som, envigorim i potenciam l’existència. Tot s’hi aplega en el marc festiu d’aquest daurat solstici fet d’ofrena generosa i d’imatges. I és açò el que hem de preservar gelosament: que els dies de Sant Joan ens satisfacin l’esperit de sentir, d’estimar, de gaudir de tots els moments feliços; de compartir-los, amb discretes llàgrimes o amb rialles sonores, però sentir-ho, viure-ho en la mesura que ens ho reclama l’esperit i el cor.

Foto TOMÀS ORELL

La polèmica. Amb tot, quan alguna cosa de Sant Joan no ens quadra, la polemitzam. Sí, sí. Des de fa uns anys la Festa ha de venir precedida de la polèmica, del morbo, inflat per nimietats innecessàries, tòxiques, pejoratives i alimentades també per determinades fonts mediàtiques. També s’ha de dir. Sant Joan s’ha d’explicar, però no ha d’embafar ni saturar d’informacions espúries que danyen, que desllueixen, que tergiversen (intencionadament i involuntàriament). Però per a (ja) molts  tot s’hi val; és un negoci per al guany ràpid, sense cap respecte a la Festa íntima d’aquest poble, ni per als majors, ni per als infants. Potser no som conscients del lent deteriorament que aquesta voràgine econòmica incontrolada provoca a una festa que és sentiment heretat, cultura pròpia, identitat. Potser, sense adonar-nos, l’embrutam, l’anam laminant. Que si el cartell, que si les carotes, que si les avellanes, que si els filtres, que si no ens deixen posar barra, que si les exigències administratives, que si els milers de visitants... I tot açò és part del gruix informatiu que els ciutadans reben durant tres o quatre setmanes. I l’altra: la imprecisa informació sobre la Festa, aquella que ha de fer possible entendre-la millor, perquè res es pot estimar si no es coneix talment és.

Tanmateix, hi ha poca sensibilitat en tot allò de pèrdua emocional, de la vivència que ha de ser pròpia, rebuda i compartida; de la representació que avala la magnitud moral i ancestral d’aquests dies de joia. I perdem un llençol cada any. Petits detalls que la transformen i en contra dels valors nostrats que venem inconscientment. La seguretat per a l’Ajuntament, “Els protocols” per a la Junta de Caixers. Quin desficaci traïdor a la història. “I sempre s’ha fet així !!...”  I ingenus, ens ho creim.

Foto TOMÀS ORELL

La tradició. Una altra bandera que s’oneja per no malmetre interessos, perquè les coses no s’adaptin i es mantinguin immòbils. Quan una cosa no ens agrada o no l’hem viscuda en sortim amb “la tradició diu...”. Fals. La tradició no diu res. El nom de la tradició és el que empren alguns per tergiversar-li el seu significat i fer entendre que res no s’ha de tocar perquè ja els va bé com estan algunes coses, sobretot als gestors de la festa. Ells, que són els qui més han trastocat la festa per als seus interessos. ‘Tradició’ significa -en consulta a qualsevol diccionari- “Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques, de costums, etc.”. La tradició no és cap norma ni cap llei que atorgui drets i deures, ni inclusions ni exclusions. Per tant acollir-nos a una tradició significa concebre-la, primer, i reproduir-la de nou després; tornar-la a manifestar, a explicar-la, a transmetre uns fets, uns costums, uns coneixements... En el nostre cas, repetir un ritual que representa una celebració històrica. Alterar la tradició seria baratar la representació d’alguns actes, canviar l’ordre, suprimir elements immemorials, no acomplir amb un ritual que ha estat costum permanent. I no cal confondre-ho amb l’adaptació, perquè és fàcil d’entendre que vivim al segle XXI i no a la baixa Edat Mitjana.

Existeix la moda, el costum i la tradició. I molts ho mesclen sense cap sentit. Amb la falsa interpretació del terme ‘Tradició’ es pretén frenar el normal i lògic desenvolupament social. Una representació antiga com la nostra viu durant uns dies dins una societat del segle XXI, i els valors de la tradició han de saber encaixar-se al temps que vivim, maldant de rememorar uns fets heretats, una herència que ens identifica com a poble, com a cultura popular, que volem mantenir perquè l’estimam. Hem de poder parlar de Sant Joan sense que se’ns encenguin els ulls, sense que se’ns abrandin les entranyes d’ira. La Festa serà el que els ciutadellencs vulguin que sigui, amb el debat obert, serè, respectuós, sense la iniqua sentència dels intolerants. “El cartell d’enguany no és tradicional...”. Vius com interpretam el terme perquè estam esquinçant la festa i farem de la ‘tradició’ una lamentable ‘traïció’.

Foto TOMÀS ORELL

Viure-la. Ens correspon per tant, al marge dels prolegòmens inútils que ens intoxiquen, arribar joiosos als dies grans, receptius per a la vivència excelsa, amb l’esperit net i l’ànima despullada; a la recerca de les emocions, de revifar les amistats, de valorar junts com renillen i ressonen els equins per la ciutat antiga; com ens transportam a l’encanteri de la vida; com percebem la brillantor de cada mirada, el plaer de l’abraçada, la besada amb suors de nacre...

Perquè ens ho van transmetre els pares i mares, els avis i àvies (aquesta és la tradició!); perquè hi vam trobar molta vida en l’adolescència; perquè ens va fer vitencs durant la verda joventut, talment les canyes verdes creixen vora un torrent; perquè els infant i els joves actuals hi tenen dret i hem de ser solidaris generacionals...

No em cerqueu, idò, entre les polèmiques, ni entre les discussions estèrils, perquè el que m’interessa és viure-la, no patir-la. Cercau-me entre la llum especial que té la Festa, entre les ombres iridescents de fresca agraïda, entre els magnànims centaures de la nostra història. Si ens trobam per aquests espais de gaudi galoparem junts amb els plaers i els valors de la Tradició.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Article publicat a la revista de Sant Joan

del Setmanari El Iris 2019