La força literària de Pau Faner

Era ben merescuda la jornada d’estudi i homenatge dedicada a l’escriptor Pau Faner el passat dissabte per part de IME. I és que la trajectòria del novel·lista ciutadellenc deixa una petja significativa en l’aportació literària de Menorca en el marc de la literatura catalana. Diuen els crítics més entesos que Faner retorna la nostra illa a la literatura notable després d’un llarg període amb absència d’autors destacats. Així, el novel·lista menorquí reprèn aquesta presència que havia deixat Àngel Ruiz i Pablo, considerat el darrer referent literari que traspassà les costes insulars.

Des que l’any 1972 Faner publica Contes menorquins la seua carrera com a escriptor és imparable. I ho fa amb un estil ben propi amb el qual s’hi manté fidel sempre, tot i les crítiques inicials que li trobaven mancances diverses, encara que li reconeixien la seua capacitat creadora i la força de les seues figures poètiques. A pesar de tot, Faner és incorporat ja els anys 70 del segle passat, com un referent contemporani de Menorca en els manuals d’història de la literatura catalana. (Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies. Carbonell-Espadaler-Llovet-Tayadella. El Punt/Edhasa, 1979).

La seua obra ha estat considerada de realisme màgic, de màgia realista, de surrealisme màgic, d’imaginació desbordant, de creació fabulista, de llenguatge al·legòric i tantes i tantes adjectivacions que han volgut definir el seu estil i model narrador. Més de 30 títols l’avalen, als quals s’hi arramben una llarga llista de premis, entre els quals hi ha els més prestigiosos. A més, ha conreat tots els gèneres, com la narrativa breu, la infantil i juvenil i, òbviament, la novel·la. També té obra teatral que podria veure la llum en el transcurs de l’estudi sobre la seua obra que es vol dur a terme en dates properes per part de l’Institut Menorquí d’Estudis. No té producció de poesia pròpiament dita, però ja es ben coneguda la seua prosa poètica que sempre ha incorporat en els seus llibres; passatges literaris que són d’un qualificat nivell poètic. I no caldria obviar, al marge del conreu de les lletres, la seua també important obra pictòrica.

El passat dissabte es va retre, idò, un merescut reconeixement a la seua tasca literària on, a més de les conferències de destacats literats com són Josefina Salord, Ismael Pelegrí, Joan F. López Casasnovas, Margarida Cursach o Pilar Arnau (especialista en l’obra faneriana) dissertant sobre els seus gèneres, hi hagué també un documental sobre la figura de Pau Faner, realitzat per Joan Allès; una interessant ruta literària per la mítica Ciutadella de Pau Faner, guiada per Miquel Àngel Limon i una taula rodona amb escriptors actuals com Miquel Àngel Maria, Maite Salord, Esperança Camps i Ponç Pons (no hi pogué assistir Joan Pons), que van exposar la seua visió sobre la figura humana i creadora de l’homenatjat, els quals, tots, van manifestar estar influenciats per l’escriptura faneriana.

Pau Faner no només ha estat un escriptor reconegut arreu dels territoris de  parla catalana, sinó que també ha expressat en la seua obra l’estima innegociable a Ciutadella i Menorca, les quals ha col·locat dins el marc de les literatures fantàstiques i ha aconseguit, amb açò, que els seus relats i passatges, que ens són tan propers, hagin esdevingut també universals.

Per tant, només em resta acabar dient a l’autor, moltíssimes gràcies, Pau, per tot el que ens has donat.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

El Iris, 17 juliol 2015

I del temps plaent, qui en servarà el bagatge d’ànima i record?

Vull que sapigueu, amic i amiga, que ara que s’atraca la Festa de Sant Joan, encara no m’he notat el formigueig a la panxa que havia sentit sempre per aquestes dates; aquell entusiasme rejovenit de saber-nos prop d’una celebració que fa rajar l’ànima, més enllà del gaudi festiu i de la trobada joliua. Sí, tenc la sensació que anam perdent, lentament, aquella festa que tant ens va omplir i que ara, de cada any, se’ns fa una mica més difusa. Seria allò que diuen que “de cada bugada perdem un llençol”. Sí. Ho crec així. I em dol. I açò que m’hi he esforçat per treure’m del cap aquesta idea, que he volgut creure una falòrnia. No tenim la vitalitat física d’antany, cert, però la vitalitat emocional diuen que no envelleix i per tant no es tracta tampoc de decadència sentimental.

Amic i amiga, no som nosaltres els qui perdem propietats per saber viure la festa. Em vaig fent a la idea que és la Festa que perd color, essència i esperit. Tradició, potser. Pens que hi ha forces externes i interessos estranys que deterioren la celebració en la que tant ens havíem identificat. Sí, amic i amiga, sent un dolgut so de fabiol com s’allunya en el temps; sent, d’aquest solstici adiat, un regust estantís. La cita assenyalada ja no arriba per renovar-nos com a ciutadellencs i com a poble fidel i antic. Crec que perdem aquesta fidelitat perquè deixam, en certa manera, que la joia que hem heretat es fongui.

Un cavaller em va comentar un dia sentir-se trist perquè la qualcada, per la nit, quan arribava al Caragol de Santa Clara trobava els infants adormits. Era massa tard. He notat que molts progenitors no gosen arrambar-se als espais per on passen els cavalls, sigui per una capadeta o bé per dur els fillets i filletes a veure de prop la Qualcada; per fer-los sentir la majestuositat que significa veure davant seu un cavall endiumenjat com eguina i pica de potes en terra per carrons i places. He recordat que de petit, el dissabte de Sant Joan, qui se’n cuidava de mostrar-me la festa era ma mare. Em duia al Caragol des Born. Anàvem dalt es Passeig, era més segur. Hi havia gent, però podia veure els cavalls arronsar i botar: o bé a braços de ma mare, o bé dalt un banc de pedra quan qualcú generós ens feia un petit espai per fer-hi una estona. El dia de Sant Joan el torn era de mon pare. Davallàvem cap as Pla, ben entrat el capvespre, a veure ses Corregudes i Jocs. Sí, sí, baix. Quina bellesa de galops vistos des de dalt les esptales de mon pare! Després va venir la descoberta d’adoslescent i l’energia desbordant de la joventut. Anàvem mamats des de la infàcia i la Festa es podia viure plenament. Quin goig!

Ara els infants no tenen gairebé espai. Hi ha massa gent, hi ha massa interessos… Impossible per ses Voltes, i no en xerrem as Born o as Pla! Nosaltres, amic i amiga, vam tenir de petits la sort de viure i veure els actes centrals. Ara molts pares i avis ja no hi tenen accés a aquests llocs imprescindibles per entendre Sant Joan i han de cercar altres indrets per recrear i alegrar els seus descendents. I açò hauria de preocupar. Per què? Perquè es romp així la més essencial baula de la tradició. Pensau-hi. Perquè la solidaritat generacional és també un fet de justícia.

Acab de llegir un poema inèdit que m’ha fet pensar. Comença així: “I més enllà del crit de festa, / as Born es reclama justícia; / tot i la cita puntual infalible, / cal que cerquem sota cendres / la genuïna història escrita”. Sí, amic i amiga, la festa ja no és genuïna del tot. Qualcú, interessadament, la desllueix. La mateixa història escrita ens explica que llavors, en temps pretèrit, els Jurats de l’antiga Universitat General de Menorca obligaven, fins i tot, a fer qualcar els caixers que ells mateixos designaven. Era llei (no seria el cas ara, és clar!). I fins i tot defensaven davant qualsevol autoritat civil i judicial superior l’originalitat de la Festa de sempre. Vetlaven per una herència viva i arrelada al cor de la societat (açò sí que s’hi escau encara a dia d’avui). Ara tenim ajuntaments covards i servils que, tot i que he de reconèixer les dificultats per una massificació destructiva, no saben prou què han de fer i a qui han d’escoltar. Jo els recomanaria que escoltassin la veu dels nostres avantpassats, i els demanaria també que no els traïssin. No ho trobau, amic i amiga? Ara hi ha un sector de blasó que ho vol comandar tot, que fa i desfà juntes, que descús costums, que diu als antics cavallers com s’han de comportar… (ells, els pagesos, que duen la tradició injectada a la sang!) per deixar els problemes greus que es resolguin Dalt la Sala. Mirau, amic i amiga, com acaba el poema que vos citava: “Cuegen al cofre vells testimonis / que no van exterminar del tot. / Mentin barbes amb pom de plata! / Salvem els papers i sabrem qui som.”

Quan escolti el so d’un fabiol enlairar-se pel carrer, no sé, amic i amiga, si sentiré el formigueig a la panxa o em cauran dues llàgrimes. No ho sé. Hi ha massa gent i massa interessos… I creis-me, ens estan deslluint la festa. Per tant, amic i amiga; o sigui, amic lector i amiga lectora, si ens trobam aquests dies assenyalats, ja em donaria per satisfet que em deixeu un somriure empàtic que dugui lluïsor als ulls. Perquè amb la paraula callada segur que ens demanarem… i del temps plaent, qui en servarà el bagatge d’ànima i record?

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Sant Joan, juny de 2015

Qüestió de ser i deixar de ser

Quan parlam d’identitat pròpia ho feim amb referents com cultura, llengua, territori, història, art, constums i tradicions pròpies. I defensar aquests elements és voler defensar allò que ens configura com a col·lectiu o comunitat. I alguns, per desgràcia i ignorància (però també per perfídia, en bona part) els fa oi sentir repetir tantes vegades aquests conceptes identitaris. Però haurien de saber, també, que són necessaris per lluitar en contra de la barbàrie aplicada en la devastació cultural que hem patit els darrers anys. I és que no es cansen! Per tant, caldrà seguir brandant aquests elements, “Mal que els pesi”, com diu l’actriu catalana Núria Feliu.

Un mallorquí culte i savi, Joan Veny, dialectòleg, per a més precisió, deia fa pocs mesos que “La llengua és el pal de paller de la Cultura”. però ho deia per a totes les cultures del món, no només per a la nostra. Ell que coneix millor que ningú les variants lingüísitiques d’aquestes illes (però també, amb escreix, les de les altres comarques i territoris amb els quals compartim la llengua comuna, la catalana) deixa molt clar què és una llengua i què és un dialecte. Un altre mallorquí, també de renom, Josep Maria Llompart deia fa anys que “la llengua és la paret mestra de l’edifici”. En canvi, la formada de grupuscles sorgits fa poc (no sabem d’on. O sí) predica ara que els nostres dialectes, són llengües i en paraules de José Ramon Bauzá, “no mos han d’imposar l’estàndard de Catalunya perquè noltros tenim paraules pròpies”. I ho diu qui ha governat aquestes illes durant 4 anys i qui va dir també que ‘got’ és una imposició “catalunyesa”. Ja és ben veu quina és la intenció ‘lingüística’ de Bauzá, com la del grupuscle a qui revifa des del Consolat de Mar.

I són els membres d’un mateix partit (almanco la branca més ultra) que mostra aquesta fòbia a la llengua i cultura pròpia. Hi ho han fet per igual i amb la mateixa virulència als territories on la llengua catalana hi té vida: País Valencià, franja d’Aragó i Illes Balears. No accepten una forma estàndard de la llengua catalana, com tenen totes les llengües del món; però accepten orgullosos, des d’aquest partit i fundacions, que a Andalusia, Extremadura, Canàries o Múrcia, per exemple, existesqui un estàndard de castellà que reguli el llenguatge formal com a codi unificador i no se’ls ocorreix promoure les varietats dialectals del castellà perquè tenen un estàndard que podria ser imposat des de Madrid, ja que a aquestes zones, no parlen igual que Madrid. No ho fan. Aquests territoris o comunitats tenen dialectes. I on hi ha dialectes és perquè hi ha llengua pròpia i, per tant, un model codificador comú. A Balears, per exemple, el castellà no té dialecte senzillament perquè no és llengua pròpia: és una llengua importada en la única seua versió: l’estàndard castellà.

Per tant, no cal creure’s res de l’argumentari lingüístic que ens volen vendre qui ara qüestionen els il·lustres investigadors, lingüistes i acadèmics. La intenció és una altra ben diferents i crec que durant aquests anys ha quedat ben demostrat.

Amb tot, que ens vulguin esbocinar la unitat de la llengua, té la clara intenció d’enderrocar aquest idioma, perseguit sempre, perquè l’altre tengui el lliure pas de domini absolut. No vos cregueu açò del bilingüisme. Si realment fos així, obligarien a què el català fos requisit; un deure i una obligació de conèixer-lo per part de tots els ciutadans. Només així s’aconseguiria que tots els que habitam aquestes illes coneguéssim perfectament les dues llengües. Ara, només una part coneixem les dues llengües oficials. Una altra bona part, no necessita conèixer la llengua pròpia perquè qui governa així li ho facilita. On és l’equitat?

Les intencions, idò, dels que pregonen aquestes mentides político-lingüístiques cerquen el que en Sociolingüística s’anomena “Procés de substitució”. A més, fixau-vos si és així que els qui, majoritàriament, defensen i promouen les variants dialectals com a registres formals, no solen emprar les esmentades formes ni variants; el castellà és el seu idioma de comunicació formal, menyspreant l’idioma propi i les formes que defensen.

I, ben cusiosament, són els mateixos que veten actors i actrius a determinats espais públics; els mateixos que volen esmicolar el territori en nom d’una falsa recuperació econòmica; els qui eliminen les formes culturals més pròpies en nom de la crisi; els qui retallen serveis socials en nom de l’austeritat pressupostària.

Puc entendre que hi hagi gent que cregui en polítiques neoliberals, en polítiques de dretes; ben legítimes, per cert. Però no entenc qui es postula, superb, per menysprear el coneixement, la ciència, la dignitat, el consens en els drets fonamentals i el benestar dels individus. I no entenc tampoc qui facilita aquests despropòsits per a una societat que només vol viure millor i en pau. No vull deixar de ser qui he estat. Ho tenc clar.

“…i mirin lo que tenen vostès a Ciutadella”

  Són aquestes les paraules textuals del conseller de Mobilitat del Consell de Menorca, Luis Alejandre, en el darrer plenari quan responia a una interpel·lació de Maite Salord, la portaveu del PSM Més per Menorca, parlant del dic de Son Blanc. Recriminava així el conseller Alejandre el fet que l’anterior Govern no hagués fet cas als tècnics respecte a algunes modificacions del projecte i, d’aquí, que etzibàs… “i miri lo que tenen vostès a Ciutadella”. I açò em va fer pensar.

  No parlaré de la gestió dels encerts i desencerts d’aquesta infrastructura, sinó de com el conseller de Mobilitat considera una instal·lació portuària de Menorca una cosa “que tenen els ciutadellencs… allà… a Ciutadella”. No question el què va dir sinó el com ho va dir. Com si les infraestructures de Ciutadella no anassin amb el conseller de Mobilitat, ni fossin part de la responsabilitat (en la que portoca) de la primera institució de l’illa. Com si el port de Son Blanc no fos de Menorca. Hagués trobat molt més raonable que en el torn de resposta recriminant una mala gestió anterior hagués dit “i mirin el que tenim ara a Ciutadella”, en primera persona plural, i no en segona, com si ell no formàs part del mateix territori que la gent d’aquesta terme. Perquè com a representant polític al Consell, ho és de tots els menorquins i, per tant, també dels menorquins del terme de Ponent. I m’agradaria que qualsevol conseller insular assumís aquesta representació íntegre, que si bé no la negaran en públic, sí l’obvien en la mesura dels fets, dels gestos i de les paraules. No tots, però quasi tots.

  A alguns consellers de l’equip de Govern insular els costa massa trepitjar Ciutadella; preocupar-se per les dificultats que atravessa aquest municipi i per conèixer més d’aprop les dinàmiques socials, culturals i econòmiques. Els costa massa. Ni la consellera de Cultura, ni la de Serveis Socials, ni el d’Agricultura, ni la de Turisme, ni el president… freqüenten sovint els nostres carrers. A pesar de ser el municipi amb més dinàmica en els temes de tots aquests departaments. No cal que torni a reproduir les xifres.

 Quantes vegades han vist vostès Salomé Cabrera, Maruja Baíllo, Fernando Villalonga, Marta Vidal o Luis Alejandre visitant un lloc, reunint-se per un tema important o per tractar els interessos dels menorquins de Ciutadella? Molt poques. Només són visibles trepitjant els carrers d’aquesta antiga ciutat el dia de Sant Antoni (obligats), els dissabte de Sant Joan i, clar, en campanyes electorals. Dubt que molts d’ells sàpiguen on és la seu del PP-Ciutadella, per no dir on és Son Catlar o el carrer d’Àngel Ruiz i Pablo, ara que celebram l’any de l’escriptor des Castell (una consellera no sabia ni que existís aquest carrer… allà… a Ciutadella).

  També és cert que des de l’equip de govern municipal no toquen massa (o gens) la porta del Consell. I d’aquí que ja els vagi bé aquest fet i… ”ja diran coses…”. Les coves de Cala Blanca, Santa Rita… I fins i tot a Ciutadella som manco talaiòtics, a llegir del programa dels jaciments arqueològics de la candidatura. A mi no em basta que vénguin a signar un acord de 200.000 euros per l’equipament del Teatre des Born, es facin la foto (estam en precampanya!) i se’n tornin. Mentre neguen l’ajut institucional a la Fundació Ciutadella Cultura, o eviten que s’inauguri a Ciutadella un Centre de Dia, per posar uns pocs exemples. Sempre amb excuses i el silenci del PP-Ciutadella.

  També han estat sempre evidents les divergències de la Junta Local de PP-Ciutadella i els seus càrrecs amb la Junta Insular del PP-Menorca: Josep Carretero, Biel Allès, Llorenç Brondo, Avel·lí Casasnovas, José Maria de Sintas… I perquè deu ser? Tanmateix, ara intenten calmar les aigües amb els qui creuen seran més fidels amb el partit que no amb les necessitats d’un poble endarrerit. Volen gent que no surti del programari de partit, més enllà de les prioritats d’un terme municipal que han oblidat.

 I així ens va i …“mirin vostès lo que tenim a Ciutadella”, deia el conseller del PP, perquè l’anterior govern insular no va fer cas als tècnics en relació al projecte del dic de Son Blanc. Curioses manifestacions posen com exemple els qui mai han fet cas als científics i experts medioambientals, que són els tècnics del territori; ni tampoc han fet cas mai als lingüistes i filòlegs, que són els “tècnics” de la llengua.

  Mentrestant… “mirin vostès lo que tenim a Ciutadella”.

"I Déu en algun lloc", poesia maternal d’amor sencer

Llegir el darrer poemari de Sònia Moll Gamboa, I Déu en algún lloc, (Cafè Central-Eumo Editorial) de la col·lecció Els Jardins de Samarcanda, és assaborir una poesia d’amor infinit, i en concret una afecció magnànima a la mare.

Un aplec de poemes que basteixen l’adéu irremeiable a un ser pel qual tendim a tenir com a amor primicer en l’escala de valors filials. És tracta, en el cas de llibre de Sònia Moll, de poetitzar la lenta marxa materna en un degoteig constant de declaracions d’estima incondicional que traspua en cada record, en cada gest, en cada mirada i en cada espai.

I Déu que vol ser present en aquest trajecte luctuós que alterna la felicitat viscuda d’enyorances i la ràbia que provoca saber l’avenç de la desmemòria d’una malatia terrible que es llança furibunda per combatre el record, per suprimir-lo, per esborrar, en definitiva, la vida: “La mare riu. / Llisco follia endins / contra el verd-llum de les pupil·les. // Ploro”.

Tanmateix, i en plena lluita fins els darrer alè, la poeta reté el temps amb la potència que li atorguen les paraules i combat la ventada que s’ho vol emportar tot, palès al poema Alzheimer: “Et trobo i tens la veu / de les cançons antigues, / del ‘cúidate, mijita, del ‘tapa’t que fa fred’. I encara que hagis mort / cent mil una vegades / et trobo pel carrer / i sé que encara ets tu…”

La poesia de Moll és un repte valent que va cosint, puntada rere puntada, cada moment; que va col·locant cada vidre al calidoscopi vital per fer-ne clars els colors de les imatges; per conservar aquell primer tacte i les aromes que guarda encara l’acaronament d’infantesa… I tot, mentre marxa la figura de pas assossegat de la mare, difuminada entre clarobscurs i que la filla acompanya transformada en un seguici de versos: “Jo sense tu / com es camina aquest camí?”. Perquè l’aire ofega i els silencis s’han fet una llosa: “Pesa la lluna plena als pits / com em pesa el teu nom a les costelles / totes les nits que prego”.

Quant deu pesar aquest dolor? I el temps? Com de gruixuda deu ser l’angoixa? Quin gust tenen els dies? La poeta fins tot és presa per la desafecció, que ni en els tòpics poètics hi pot trobar res: “L’horitzó no és cap línia / i el silenci no és cap calma”. I nota l’absència a pesar de les paraules, “I Déu en algun lloc / just quan no mires”.

És tot el poemari un càntic preciós d’amor i de sofert dolor. Cada part del llibret porta estances d’una execució lírica digna de llegir i rellegir, de palpar allò que només la poesia pot dir i que Sònia Moll desgrana amb una pulcritud magnífica. L’autora no oblida els l’origens: el Xile matern, la Barcelona natal i la Menorca paterna… espais reflectits als seus poemes. Versos que vénen despullats, nets, esbandits… i que s’aclofen als braços de sa mare en les hores llargues de tota una vida: “Somriuries així, / mare, / si no haguessis oblidat?

És un poemari recomanable a tots els amants de la poesia i perquè s’aprèn molt llegint de qui sap expressar i poetitzar tots aquells moments que guardam al cor i que ens costa tant exterioritzar. Ella ho fa amb una excelsa mestria humana.

A més, per als interessats, dir-vos que aquest llibre de poemes, I Déu en algun lloc, serà presentat a Ciutadella el proper dissabte dia 14 a les 20 hores a la Llibreria VaDllibres, al carrer Carnisseria, 24. L’acte serà conduït per la filòloga Josefina Salord i amb la presència de l’autora, Sònia Moll Gamboa.

 “La mare és petita

i tu no saps com créixer
per sostenir-la”

Som balears?

Sí, ho som. Ho som en la nomenclatura administrativa, per designar-nos com a ciutadans tributaris (07) i a qui se li suposen drets i deures civils en el marc d’una comunitat autonoma (de connexió 971). Altra cosa és que la gent de les Illes Balears se senti balear, ja que el sentiment de pertinença va més lligat a l’aspecte de personalitat illenca; o sigui, ens sentim més d’una illa que d’unes illes, que és l’arxipèlag que som.

Aquesta reflexió d’avui ve arran d’un article de l’escriptor ferrerienc Joan Pons titulat “Balears” i on considerava important implantar la fórmula de paritat en la representació política autonòmica, perquè era una manera de què les illes menors no fossin sempre sotmeses als designis de l’illa major, Mallorca, i perquè seria una manera de cohesionar millor la comunitat. Una exposició, la de Joan Pons, que seria ben justa per aconseguir sentir-nos una mica més balears. Ell creu que des de la reivindicació i l’esperança seria possible. Un servidor creu que aquesta fita és encara (i si ha d’arribar quealque dia) molt enfora. -Ja permetràs, Joan, que en parli un poc més-.

Pens que les Illes Balears són una realitat física i administrativa, però no d’una mateixa personalitat, encara que d’identitats germanes, i per tant, amb certes diferències. I aquest agermanament ve marcat per uns trets culturals, lingüístics i històrics que vénen simbolitzats, a cada illa i a cada poble, per les quatre barres vermelles en fons groc-daurat que porten els escuts i banderes. Un fet que descriu la pertinença a un marc més ample i que ens lliga a una mateixa nació cultural.

Els intents de voler-nos fer sentir balears ha fracassat sempre, tot i la instauració de la Diada de les illes, de celebracions i actes i de concursos escolars. Ni tampoc la posada en marxa de la Televisió Publica de les Illes Balears no ha aconseguit aquesta convenciment de sentiment balear. Ens sentim clarament menorquins, mallorquins, eivissencs i formenters. I aquestes indentitats vénen marcades per les dinàmiques històriques, socials i econòmiques de cada illa. Mai l’evolució d’aquests esdeveniments geopolítics han esdevingut sincronitzats a les illes, sinó que han succeït de forma desigual, amb diferents resultats i trajectòries i que han modelat realitats pròpies.

Ja des de les èpoques prehistòriques cada illa s’ha anat identificant. La cultura talaiòtica existeix a Mallorca i Menorca i no a Eivissa; i els talaiots prenen construccions diferenciades entre les dues majors. La Taula (element talaiòtic) és exclusiva de Menorca, i no existeix a Mallorca. La nostra illa i Eivissa tenen influències d’arquitectura púnica que no té Mallorca.

La Menorca musulmana també va tenir autonomia i vida pròpia, i les conquestes cristianes de les tropes catalanoaragoneses van ser també en períodes diversos, amb resultats diferents i amb desenvolupaments socioeconòmics distints, tot i que destil·lats de la mateixa branca reial, que és el que ens fa germans de llengua i història. En els segles posteriors les Universitats regien la vida pública de cada illa, amb normatives semblants, però diferenciades, emanades de l’Antic Règim vigent als territoris de l’antiga Corona Catalanoaragonesa. Els saquejos turcs soferts durant el segle XVI demostra que no hi havia exèrcit balear, sinó que amb prou feines cada illa es defensava com podia. També el segle XVIII, amb les dominiacions britànica i francesa, marca una època diferenciadora on Menorca va ser objecte d’intercanvi per interessos estatals, lluny de gelosies balears i espanyoles. L’intent de constituir un Estatut d’Autonomia propi per a Menorca l’any 1931, en plena Segona República, mostra un període fefaent on la nostra illa ja no volia ser políticament balear, sinó menorquina, lligada a la República i fedarada a Catalunya. I trobaríem casos per a no acabar mai.

Tot plegat el sentiment balear i la paritat, de la qual parlava el bon escriptor Joan Pons, serà possible si Mallorca ho vol així. I no ho voldrà. Som del parer que el sentiment balear podria ser més perceptible en la mesura que cada illa assumesqui més competències i tengui la capacitat política per decidir sobre el seu territori, la seua economia i sobre la seua societat. Aquest fet sí faria més justícia perquè d’aquesta manera cada illa se sentiria igual que les altres. I ser iguals ens faria més forts en la unitat, el contrari d’estar sotmesos al jou de la majoria geogràfica, que és també la majoria parlamentària. Apropar-nos a la balearitat sentida passa per disposar de més autonomia política insular.

Bep Joan Casasnovas

Setmanari El Iris – 6 de març 2015

Ens han castigat Ciutadella?

Qualcú em podrà titlar d’exercir un “ciutadellenquisme exacerbat”, però no crec que ho sigui. És una mirada incrèdula a la realitat que vivim a aquesta localitat de Ponent, després d’anar repassant tot allò que ens ocorre i després de notar, amb més o manco grau, com Ciutadella resta paralitzada de tantes actuacions i inversions. Com si qualcú maldàs de fer el possible per evitar el normal progrés de la primera població de Menorca. I tot i que pugui semblar una mania, em permetreu d’exposar-vos la meua visió, el fets i les dades.

Ciutadella es queda endarrerida. I, suposadament, hi deuen intervenir molts factors de caràcter político-administratiu que frenen tantes iniciatives inacabades. Hi deu haver part de resposabilitat dels governs locals de torn, però no tota. També cal alçar la vista cap el Consell i Govern balear. I, per què no, també cap als representants a Madrid.

A Ciutadella tot queda empantanegat, aturat fins a nova data. I és que cada projecte sempre ha de menester Déu i ajuda per prosperar adequadament. Uns per manca de diligència política, d’altres perquè ja li està bé que no tiri endavant. I no rallam d’un fet puntual. Un arriba a pensar si existeix la intenció de no deixar créixer Ponent. D’aquí el rapàs i preguntes a tantes iniciatives i inversions paralitzades.

Instal·lacions, centres i serveis: Estació Marítima; buida, sens ús. Estació d'autobusos; empantanegada, un caos que va i ve i que dura anys.
Can Saura Miret; tancat. Sense novetats i perjudicant la Cultura, el comerç i els col·lectius. Teatre des Born: embussat (qui l'embussa?), perjudicant entitats i el dret de la població a una plaça cultural digna. PIME; l'han buidat. Acabarà de museu? Tràmits administratius; no hi ha ni oficina de Seguretat Social. Ja ho diu tot. La que hi havia va desaparèixer. No basta una finestreta de “rellotger” per deixar-hi sobres o paperassa. Oficina d’Informació Turística; sap el Consell que el municipi té el 45% de les places turístiques de Menorca?




En Salut, també és per llogar-hi cadires: Ridícules inversions. Un Canal Salat insuficient per atendre el municipi més gran de Menorca i amb més pressió humana. La cosa se solventa amb “matxembrats” adosats, que a la llarga no resolen res. Especialistes mèdics amb comptagotes, el darrer episodi, la manca de pediatres. Residència Geriàtrica de Santa Rita; problemes d'atenció assistencial que no resolen; queixes dels familiars. Centre de Dia d’Alzheimer i altres trastorns cognitius de Ciutadella: anul·lat, quan tenia local, conveni i pressupost firmats pel Govern balear. L’actual Consell se’l va carregar. (si consultau aquí veureu ben clar que a qualcú no li interessava:

http://www.caib.es/sacmicrofront/contenido.do?idsite=458&cont=19876).

Centre de Dia: de moment comparteix espai a la Residència Geriàtrica Assisitda de l’Hospital.

Infraestructures necessàries: Moll de Son Blanc, amb mancances des del seu naixement. Tampoc el deixaran créixer? O no interessa? El trànsit de passatgers els mesos d’estiu s’ha incrementat un 70% els dos primers anys d’entrar en funcionament; i en mercaderies, hi ha hagut també un augment molt important, que va ser del 215% l’any 2012, respecte el 2010.

Comunicacions i transport: la inversió amb carreteres secundàries més pobre per habitant, amb la major població i més moviment turístic. Depuradora; es podreix amb un cost elevadíssim perquè tregui rovell.

Bé, i moltes més coses que que podríem incloure i que una rere l’altra fan que aquesta població de Ponent quedi empobrida, endarrerida i mancada del que li correspondria. I no hem parlat de Cultura, ni de centres educatius. I ja veurem com queda el PGOU i com acabarà la Festa de Sant Joan.

Potser qualcú pensi que aquest articlet té quelcom de mania infravalorativa o comparativa, però vos assegur que no és una reflexió puntual, en calent, si no fruit d’anar analitzant el com i el perquè de cada cosa. I em costa creure que tants despropòsits a un lloc com Ciutadella siguin casualitat; que tantes actuacions siguin frenades, paralitzades i arraconades. I m’he de demanar, què passa amb Ciutadella? Vos ho demanau vosaltres?

Als despropòsits i temes pendents, caldria tenir en compte altres realitats per considerar el desequilibri inversor: és el municipi més gran de Menorca; el que té més costa; la primera població insular en empadronament (29.629 hab.); el terme municipal amb més capacitat d’allotjament (34% de tota l’illa); el que té més places turístiques, gairebé la meitat de Menorca (45,3%); el que té més places residencials (30%). És el municipi amb major pressió humana de mitjana i amb diferència clara els mesos punta d’estiu. També és el que té més empleats al camp, a la indústria i al sector turístic i comercial. En total, poc més del 30% de treballadors afiliats a la Seguretat Social de tota Menorca (2013). I ni tan sols tenim una oficina de la Seguretat Social! No m’invent res, les dades són de l’OBSAM.

No vull que llevin res a ningú, ni voldria que aquesta reflexió fos mala entesa, només, consider que Ciutadella està castigada i que hauria de tornar ser dinàmica i pròspera com ho va ser. Així idò, a qui correspongui.

Bep Joan Casasnovas

El Iris – 20 de febrer 2015